El món es mira la Quaresma amb angúnia. Qui en coneix el significat l’associa a la foscor, al sacrifici i a l’estigma que els catòlics tenim una mena de fetitxisme amb la penitència. M’hi va fer pensar una piulada d’en Pau Llonch que deia: “Capellans? Tant de bo fóssim un país de capellans catòlics. Els catòlics es confessen, es perdonen i celebren festes. Som una malformació protestantista que supura puritanisme i càstig moralista. Érem la capital mundial del comunisme llibertari i ara som aquesta excreció pudent”. Deixant de banda la part del comunisme llibertari —i d’haver-li de donar la raó a en Pau Llonch, cosa grossa— el fet és que si som la gent de la festa i el perdó, però la Quaresma és fosca i gris, no l’hem explicada bé. O no l’hem explicada del tot. Fins i tot qui té un cert bagatge catòlic pot caure en la temptació de mirar-se-la com un impàs abans de la Pasqua de Resurrecció. Com la materialització espiritual de l’espai que el sol va guanyant a la nit en aquesta època de l’any. Una condició luminescent com la de la cançó de Mishima: “Abans que surti el sol, abans s’haurà de fer de nit”. Però no és ben bé així.
La Quaresma és el tram del curs en què se’t fa més evident que no pots tot sol. És el termòmetre de l’ànima, i la temperatura que marca sempre és la veritat del teu estat
Sense haver-lo de buscar gaire, la Quaresma ofereix un caminet de cuques de llum que guia. Són quaranta dies plantats al bell mig del calendari. Són dies d’anar cansat, però no només físicament. Els pesos invisibles que traginem en silenci pesen encara més un cop Nadal és passat i paït. Si tens una mica d’inquietud espiritual, la Quaresma és el tram del curs en què se’t fa més evident que no pots tot sol, en què admets que les fugides endavant per no atacar de soca-rel el que et preocupa només són una altra expressió de vanitat. “Les ferides ja les tancarà el temps”, penses, i et resisteixes a mirar-les més. Quan el mecanisme és aquest —sovint és el més còmode— t’acabes trobant en un estat emocional, psicològic i espiritual apàtic. Res acaba de valdre res i ja no et queda espai al pit per experimentar una alegria veritablement sadollant. Res no és veritablement satisfactori. La Quaresma és el termòmetre de l’ànima, i la temperatura que marca sempre és la veritat del teu estat. Amb la informació a la mà, només has de seguir les cuques.
Quaresma és la mà del teu Pare aturant el gronxador i donant-te l’oportunitat de veure la realitat del món i la teva amb una clarividència renovada, encara que d’entrada estiguis una mica marejat
No cal ser creient per adonar-se que el nostre temps transcorre a una velocitat que el cap no pot assimilar del tot. Em fa pensar en els gronxadors que hi ha als parcs, els que giren sobre ells mateixos com una rentadora. Quan el gronxador roda, la realitat es fa borrosa. La Quaresma és la mà del teu Pare aturant el gronxador i donant-te l’oportunitat de veure la realitat del món i la teva amb una clarividència renovada, encara que d’entrada estiguis una mica marejat. Part de l’angúnia amb què que molts es miren la Quaresma parteix, em sembla, de tot el que comporta desaccelerar i fer examen. El silenci és el millor company de la consciència, però en la consciència d’una bona pregària sempre s’hi troben culpes. Avui la culpa és l’empestada de la festa i per això la Quaresma es veu grisa a l’aparador del nostre cap. Però aquests quaranta dies no són tots fets de culpa. Al contrari. Si tu vols, les cuques de llum transformen la culpa en gràcia. Si tu vols, les ferides del mal que et fas i que has fet poden tancar-se. Déu et dona quaranta dies per trobar la valentia de mirar-les i fer-hi les paus. Aquestes són les “cures” que de veritat anhela l’ànima per tornar a sentir que tot és sadollant. Demanen una mica de lluita, això sí. I una mica de fe.
Per cada dia de silenci i de brega, Déu posa distància entre nosaltres i les nostres tares. La llum de la Quaresma és que resoldre la culpa sempre ofereix una sensació lleugera de despreniment
No cal haver tingut gaires noviets per saber que l’amor es demostra quan van mal dades. Precisament perquè és més fàcil enfadar-se i rebotar-se quan un està fluixet i cansat, és quan un està fluixet i cansat que és més important no fer-ho. L’amor és de veritat quan costa, però vol romandre. Si, enllà del sentimentalisme i la carrincloneria, és una cosa de cap més que de cor. Tovets d’ànima i fins i tot tovets de fe, tot el que hem de fer és posar la confiança que ens queda a les seves mans. Per cada dia de silenci i de brega, Déu posa distància entre nosaltres i les nostres tares. La llum de la Quaresma és que resoldre la culpa sempre ofereix una sensació lleugera de despreniment. A més despreniment, més habilitat per desentrellar els mals. Això no passa de cop i volta per Setmana Santa, com aparegut d’enlloc. És progressiu. Com qualsevol canvi profund, funciona a bocins, com un viarany de llumenetes. Potser la Quaresma sembla un període litúrgic trist i unes setmanes per passar-hi de puntetes tot mirant-les de reüll. Potser no sembla gaire important, però “les coses importants són les que no ho semblen”, que deia Mercè Rodoreda. Sempre hi ha una part de nosaltres assedegada de la pau que s’instal·la després d’un bon perdó i, en acabat, cal fer una bona festa.