Sabem que, en realitat, els tres mosqueters eren quatre i que els quaranta anys del franquisme van ser trenta-nou exactament, de 1936 a 1975. Del felipisme, en canvi, avui n’ignorem si mai en veurem l’ocàs, si al final Putin ens durà a la solució definitiva a tots els nostres mals. O si és que el nacionalisme espanyol autoritari continuarà reencarnar-se una o diverses vegades, com fan indefinidament els lames d’aquell immens Montserrat que anomenen Tibet. Sí, naturalment, és clar, el felipisme no era, i no és, ben bé el mateix que el franquisme, ni tampoc ho podia ser perquè eren imprescindibles algunes reformes formals que permetessin l’entrada d’Espanya en aquella Comunitat Econòmica Europea que presumia de demòcrata.

Sí, i tant, la mateixa comunitat respectable que, esdevinguda unió, va mirar cap a una altra banda durant el cop d’estat contra els votants catalans del primer d’octubre i que, a més a més, permet els abusos de Viktor Orbán, de Mateusz Morawiecki i els que ja ens té reservats Giorgia Meloni, la simpàtica mussoliniana. I és que de Felipe González se’n diuen aquests dies moltes coses però certament no les essencials, més enllà de quatre vaguetats. Prova inequívoca que vivim sota un règim de llibertats vigilades i amb la història recent permanentment refeta en benefici de la postveritat. Felipe, que per aquesta antonomàsia és conegut, és el gran capità de la rentada de cara del nacionalisme espanyol que es volia projectar internacionalment, sobretot a Llatinoamèrica. El gran encantador de serps, el polític espanyol més seductor des de José Antonio Primo de Rivera.

Felipe també fou, i és, de fet, el principal dels grans estafadors de la política, el gran mestre del cinisme, fins a límits veritablement artístics. El campió de la impunitat del poder, del populisme i del lladronici generalitzats sota les més nobles banderes. Encara recordo una lacrimògena entrevista que li va fer Juan José Millàs al diari del règim, El País, on l’expresident es lamentava de la sobrietat econòmica de la seva existència després de deixar el càrrec. “M’agradaria, si més no, algun dia, ser propietari de la meva pròpia casa”, va dir. Revivint sense saber-ho, el modest programa del president Francesc Macià, partidari de pretensions modestes però fermes, per al conjunt dels catalans, allò tan sabut de la caseta i l’hortet per a tot Déu. Sense aquesta doble moral del felipisme, sense aquesta carrincloneria no hauria estat possible la cleptocràcia que encarnen el rei Joan Carles, Alfonso Guerra i Narcís Serra, Jordi Pujol i la seva empresa familiar, Fèlix Millet i Luis Roldán. José María Aznar, Esperanza Aguirre, Francisco Camps. La llista és inacabable i afecta tothom i la majoria dels partits polítics del règim i de les institucions. El felipisme fou i és també una manera de gestionar moralment una corrupció intolerable. Un model d’èxit perquè a tot l’estat espanyol podrem trobar milers de ciutadans que donarien la pròpia vida per defensar la impol·luta honradesa de Franco o bé de Felipe o bé de Pujol o d’Aznar. Ciutadans adoctrinats, sense esperit crític, que semblen trets de Corea del Nord.

Felipe encara continua essent el defensor polític de qualsevol idea i, simultàniament, de la seva refutació, depenent sempre dels interessos de les personalitats més poderoses. No podem oblidar que el nom de Felipe González era a la llista del govern Armada, amb el càrrec de vicepresident, amb el qual l’exèrcit pretenia arribar a un acord amb el PSOE el 23 de febrer de 1981. Un acord entre nacionalistes espanyols. Les gestions, entre d’altres, van ser menades per Siurana, l’alcalde de Lleida del PSC i per Narcís Serra que poc temps després, esdevindria ministre de Defensa. L’ultranacionalisme espanyol no fou mai cosa de Julio Feo, ni tan sols d’Alfonso Guerra. El supremacisme espanyolista fou i és l’autèntica ideologia que encarna Felipe González. Només des d’aquesta perspectiva es pot entendre el fenomen dels GAL. I les entenedores frases que un dia va comunicar a l’aleshores periodista consentit del felipisme, Pedro J. Ramírez: “L’únic que hem de negociar amb ETA és que si ells deixen de matar-nos a nosaltres, nosaltres els deixarem de matar a ells”. Sense morts, per ara, però amb la mateixa mala llet, aquesta és ben clara, nítida, la política del felipisme vigent a la famosa taula de diàleg.