Certament, les dues eliminatòries de la Champions en què Barça i Madrid han quedat fora de la competició han estat condicionades per dos arbitratges molt rigorosos. En el cas del Barça, al partit d’anada al Camp Nou contra l’Atlètic de Madrid, l’expulsió de Cubarsí va suposar jugar la meitat del partit (una quarta part de l’eliminatòria) amb un jugador menys i que ell, un dels defenses més en forma de l’equip, no pogués prendre part al partit de tornada. En el cas del Madrid, és cert que l’expulsió de Camavinga va arribar a pocs minuts per acabar el partit contra el Bayern, però a les portes d’una pròrroga que pintava molt incerta.
Les dues accions tenen dos punts en comú i una diferència molt gran. Dels dos punts en comú, el primer és que les accions arbitrals han estat molt protestades pels respectius clubs, així com pels seus respectius entorns, però amb molt més èmfasi madridista per una qüestió que sortirà més endavant. L’altre punt en comú és que les dues accions tenen quelcom de desproporcionades, però també de veritat. És veritat que Cubarsí va contactar amb Simeone, però és exagerada la seva expulsió perquè en cap moment hi va haver intencionalitat; es van entrebancar. I en el cas de Camavinga, és cert que a aquelles alçades de partit potser resulta desproporcionada una segona targeta, però, amb el reglament a la mà, torpedinar una sortida de falta a l’equip contrari està sancionat amb groga.
El Barça ha fet una molt bona temporada amb dos o tres partits dolents que l’han castigat en excés i el Madrid ha fet una mala temporada amb dos o tres partits bons que li han allargat el miratge
Per tant, estic convençut que, quan baixi el suflé dels àrbitres, tant Cubarsí com Camavinga i els respectius equips tècnics de tots dos incidiran en la manera d’evitar accidents d’aquest tipus. De totes les situacions se n’aprèn i segur que els dos defenses han pres bona nota de què es pot fer i què no a quarts de final de la Champions. I, en el cas dels centrals blaugrana, l’aprenentatge consistirà a donar per bo un hipotètic gol en contra (fàcilment remuntable) abans que deixar l’equip amb deu jugadors durant 45 minuts i sense la participació, a la tornada, d’un puntal del quadre.
Però, quan baixi el suflé dels àrbitres, en quedarà la foto final de temporada i l’hora de fer balanç tant al Camp Nou com al Bernabéu. I si continuem amb la comparativa, el resum seria que el Barça ha arribat fins aquí perquè ha fet una molt bona temporada, però dos o tres partits dolents que l’han penalitzat en excés, mentre que el Real Madrid ha fet una mala temporada, però dos o tres partits molt bons l’han premiat en excés fins al punt d’allargar el miratge. I aquest és el pòsit que quedarà quan baixi el suflé dels àrbitres: el Barça ha arribat a quarts de final de la Champions, a semifinals de la Copa, ha guanyat la Supercopa i, sobretot, ha pràcticament guanyat la Lliga, mentre que el Madrid ha arribat a quarts de final de la Champions, va caure a vuitens de la Copa amb l’Albacete, va perdre la Supercopa i no guanyarà la Lliga.
El 2024, els pronòstics fets amb un llenguatge militar preveien un Madrid que arrasaria amb tot i un Barça condemnat al desert
Serà el segon any consecutiu que el Madrid tancarà la temporada en blanc, justament les dues que porta Mbappé a les files del club. I aquesta és una dada molt important, bàsica, clau. Quan baixi el suflé dels àrbitres, en quedarà el balanç, i és per això que a Madrid l’estan intensificant, allargant i procuren que no baixi encara. Perquè, quan s’hagin passat comptes, després del balanç en quedarà la projecció de futur. I contra els pronòstics de llenguatge pràcticament militar que el 2024 preveien que un Madrid campió de Lliga i Champions, afegint-hi Mbappé, arrasaria amb tot i marcaria època, el Madrid ha guanyat zero títols de vuit possibles en aquests dos anys (cap de les dues Lligues, cap de les dues Champions, cap de les dues Copes i cap de les dues Supercopes).
I, ben al contrari, contra els pronòstics de llenguatge pràcticament apocalíptic que el 2024 preveien un Barça condemnat al desert, corcat econòmicament, amb un estadi i un equip en construcció, el club ha aconseguit —en el mateix període— dues Lligues, una Copa i dues Supercopes. I a la Champions s’ha arribat a semifinals i a quarts de final, respectivament. Però, més enllà de la fredor estadística, les sensacions, la projecció de futur i la capacitat de generar il·lusió són totalment oposades. A Madrid ningú dubta que Arbeloa té els penals comptats, i —més greu que tot això— que està en crisi l’enèsim projecte fet a cop de talonari i amb acumulació de cromos daurats que ni tan sols l’aposta per una banqueta forta amb Xabi Alonso al capdavant va poder gestionar. Fins i tot es comença a debatre si Vinícius i Mbappé poden jugar junts per incompatibilitat tàctica i personal. A Barcelona, els lideratges de Flick a la banqueta, de Lamine Yamal al camp i de Laporta a la llotja (referendat per dos de cada tres socis) dibuixen un horitzó molt més esperançador, entre altres coses perquè ja fa dos anys que no es viu de l’esperança, sinó d’uns fets reals que mostren un camí prometedor. Perquè, quan baixi el suflé dels àrbitres, tothom té molt clar què ha passat, però, sobretot, què passarà.