"Ningú no se’n recorda de Santa Bàrbara més que quan trona"
Refrany popular
El mes passat, a una cadena de televisió per cable nord-americana, el presentador afirmava que tenia un entrevistat que revelaria "el que podria ser el secret més gran de la història de la humanitat". Redoblament de tambors. Davant seu, un home amb els cabells tallats a l'u, mirada ferma i respostes concises i seques, parlava de l'existència d'un programa secret del govern nord-americà per a la recuperació de vehicles tecnològics d'origen no humà. Qui parlava era un antic militar d'informació, 14 anys a l'Air Force i a l'UAP Task Force, la unitat operativa que estudia els fenòmens aeroespacials no identificats. L'ocultació de les naus estel·lars, "algunes de la mida d'un camp de futbol", que els alienígenes han estavellat contra el nostre planeta en aterrar —ja se sap, navegues des dels confins de l'univers i després no saps aterrar— es remunta, segons denúncia, a l'època de Mussolini.
Com se'ls queda el cos? Doncs més o menys com se'ls quedaria si sentissin les interpretacions que es fan des de Madrid sobre el fet que Junts tingui la clau de la investidura de Sánchez. Fixin-se que ni tan sols acabada la nit electoral no ho van reconèixer amb totes les lletres. Com a Alien Resurrection, la figura de Puigdemont s'ha abalançat sobre els analistes, politòlegs, polítics i mitjans inflamats de capçalera, donant lloc a les anàlisis més surrealistes que es puguin imaginar. Uns són voluntaristes, d'altres parlen clar i net de com de poc, o gens, s'ha seguit des de Madrid el desenvolupament dels esdeveniments polítics interns de Catalunya i, els últims, són directament forassenyats, per ser enviats directament a l'emissió ufològica nord-americana.
A la dreta, sense opció de tocar cuixa —tot i que hem arribat a llegir que Junts intentaria negociar amb Feijoo— corre la idea que Puigdemont intentarà una solució personal per al seu exili. Com que fins ara no s'han assabentat de res, corren rius de tinta i anàlisis impostades sobre la impossibilitat de concedir-li un indult si no es lliura abans al Tribunal Suprem. A l'esquerra amb vocació de governar, i entre els seus intel·lectuals de capçalera, s'escampa la idea que Junts s'abstindrà "perquè no té cap més remei", "perquè no es pot permetre escenificar que li dona una segona oportunitat a la dreta i a Vox". O sigui que, vistes així les coses, demanen calma a les masses i poder negociar de sotamà perquè Puigdemont acabi fent l'únic que, segons ells, pot fer, que és lliurar-los la seva abstenció. És curiós que no recordin les paraules que li han adreçat sempre els últims temps, per congraciar-se, d'una banda, amb ERC i, per l'altra, amb el sector espanyolista, en què se li ha dit pròfug de la justícia, se li ha recriminat la fuga i, fins i tot, Sánchez va arribar a afirmar taxatiu a una entrevista: "No em deixa de sorprendre perquè la paraula de Puigdemont val el mateix que la seva declaració d'independència, és paper mullat". Al candidat se li va posar malament que des de Waterloo s'expliqués que havien enviat emissaris per oferir-li l'indult si es lliurava.
Jo, si fos a Waterloo, no voldria intermediaris de proximitat, sinó gent de pes del govern espanyol o del PSOE: una veritable romeria belga
O sigui que aquestes són les cartes per començar a negociar. Els socialistes, amb tot el seu interès per desinflamar, necessitaven llimar moltes arestes, així que van comprar voluntaris el marc del dret penal com a imprescindible després dels fets de l'1-O, és a dir, es van oblidar de la sang i la suor que va costar el 155 i del fet que aquesta era l'única resposta que ells tenien prevista des de l'oposició. Ningú no havia parlat que el fiscal de Rajoy l'emprengués amb una querella per rebel·lió. Ningú, excepte el diari El Mundo, que ho va esventar en grans titulars abans que estigués interposada i li va donar un marge perfecte als polítics catalans per sortir d'Espanya. Per al PSOE, oficialment, Puigdemont sempre ha estat un pròfug. Han estat els advocats de l'Estat del Govern socialista els que han fet els informes tant a l'OEDE com a tots els plets pendents per Europa. Yolanda Díaz, que va aixafar la guitarra de la claredat als comuns abans dels comicis, s'ha afanyat a prendre la davantera i declarar als quatre vents que ha encarregat a Jaume Asens que negociï. No crec que aquesta sigui la via. Jo, si fos a Waterloo, no voldria intermediaris de proximitat, sinó gent de pes del govern espanyol o del PSOE. Una veritable romeria belga.
En contra de la inevitabilitat d'una investidura ràpida de Sánchez, jo, que he procurat estar una mica més atenta, quan puc els recordo que el discurs constant de Junts s'ha oposat sempre a les negociacions "egoistes" d'ERC, que van buscar sobretot l'alliberament i l'exoneració dels seus líders i oblidaven la repressió penal desencadenada sobre milers de persones que van participar en les votacions o les protestes posteriors. Perquè es facin una idea: a Madrid, l'Instrucció 13 de Barcelona no els diu res, no significa res. O sigui, sembla que tothom hagi oblidat el volum de procediments que continuen oberts, molts dels quals estan molt avançats, i creuen que tota la qüestió gira entorn de la situació personal del líder.
Mentre se'l miren de cua d'ull, ja li tracen fins i tot línies vermelles després del primer Consell de Ministres en funcions. Ells que estaven tan contents que el Parlament Europeu li hagués retirat la immunitat. Creuen que Junts només té l'opció d'investir Sánchez i que la negociació arribarà a bon port de qualsevol de les maneres. No sé pas si és la millor manera de començar a entendre's. No pensen donar-li "ni amnistia ni referèndum" perquè són "constitucionalistes", deia la portaveu. Em pregunto què diran quan Puigdemont els demani una solució política per a tots aquests milers de catalans que es juguen penes de presó en desenes de procediments. Amnistia? La Fiscalia t'ho afina? Sánchez controla efectivament el Ministeri Fiscal, com es pretén fer creure? Ja els dic jo que el del Tribunal Suprem no, ni de bon tros. Per aquest motiu, els seus integrants s'han afanyat a posar el primer pal a les rodes d'una negociació que encara no ha arrencat, demanant-li a Llarena que reactivi les euroordres. Es pot comprometre el candidat socialista a la retirada de les acusacions en els procediments catalans si arriba al Gobierno? Com es plasmaria això en un acord? Això no es pot escriure, i perquè cal anar amb compte amb el que uns i altres es diuen o parlen, perquè si finalment Junts provoca noves eleccions a l'hivern, aquestes converses podrien aparèixer com una llosa.
Se'n van de vacances convençuts que la seva proverbial sort negociadora aconseguirà una abstenció per a la investidura —tot i que això no arregla el fet que continuarien sense la majoria necessària per a l'aprovació de lleis, per no parlar de la majoria absoluta del PP al Senat— però no crec que m'equivoqui quan penso que no hi ha res fet, que Junts els espremerà amb acarnissament i que, fins i tot, pot permetre's fer valer el seu poder actual i enviar tot Espanya a votar de nou si els dona la gana.
Qui era l'alien aquest de Waterloo de què em parlaven? Catalunya un altre cop al centre, perquè el que no es resol del tot sempre torna a supurar, i fa anys que fan veure que no ho saben. Puigdemont ha tornat, a la seva manera.