Això que anomenem ‘actualitat’ es produeix de forma frenètica —un succés impressionant trepitja l’altre de forma incessant i anàrquica—, fins al punt que, si no es va molt alerta, pot causar irritacions sensorials i cognitives notables. Provoca, a més, una mena d’alteració en la percepció del temps, de tal manera que, si seguim de prop els mitjans i, sobretot, les xarxes socials, fàcilment sentirem que, com si viatgéssim per l’espai, el temps s’accelera. S’accelera tant que, en una mena de miratge memorialístic, tenim la sensació que coses succeïdes fa només uns dies són ja molt antigues, pràcticament remotes. Es troben increïblement i enganyosament allunyades. Aquestes ratlles pretenen justificar perquè retorno, en aquest espai, a la qüestió del finançament autonòmic. Es tracta d’una qüestió molt rellevant i, a més, encara que a alguns els pugui semblar realment ‘antiga’, la veritat és que no ho és gens. L’acord a la Moncloa entre Pedro Sánchez i Oriol Junqueras, que és el que va activar el debat, la polèmica i les agres sortides de to, no té ni tres setmanes. Aquell pacte, d’altra banda, és perfectament viu. I falten uns quants mesos per a concretar-se, si és que s’acaba concretant en alguna cosa, que ni tan sols això no és clar. Mentrestant, d’aquí a allà, pot passar de tot.

Amb relació a les novetats en el sistema de finançament, cal concedir als crítics —singularment, en el camp polític, a Junts per a Catalunya— que l’acord no suposa en absolut que Catalunya surti del règim comú. En continuarem formant part. Sortir del règim comú seria la condició necessària per arribar a un sistema que es pogués assemblar als del País Basc i Navarra. Això sí, si el que s’ha anunciat acaba materialitzant-se, Catalunya disposarà de més diners. Per què? Doncs perquè algunes modificacions ara així ho faciliten. I també perquè uns diners —quasi 21.000 milions— que abans es quedava l’Estat ara van a parar a la bossa de les autonomies. En resum, tenim el mateix sistema, amb algunes millores —no totes les que caldria— i més diners per repartir. Els 4.700 milions suplementaris que s’han promès a Catalunya representen aproximadament el 12% del pressupost de la Generalitat, que no és poca cosa.

Tal vegada, amb els anys i les decepcions, m’he convertit, entre altres coses, en un pragmàtic radical a l’hora de mirar-me la política. Vull dir que considero que Catalunya ha de continuar incansablement provant d’avançar, sigui a grans gambades o, si no és possible, amb passes més petites. Alguns diran que això no és res més que el tradicional gradualisme pujolista. Potser sí. L’important és no retrocedir ni conformar-se, sinó tirar endavant, construir. En aquests moments, ‘avançar’ significa, en termes de millora del finançament, continuar treballant perquè el sistema s’assembli al màxim als que tenen, per exemple, països com Alemanya i Canadà. O, més ben dit, s’assembli al millor que tenen a Alemanya i Canadà.

Com pot ser que els dos grans partits sobiranistes catalans no treballin plegats?

Després del seu acord amb Sánchez, el líder d’ERC va fer una crida a Junts per a Catalunya i a Carles Puigdemont a treballar plegats. Aparentment, aquesta invitació no rebut una resposta positiva, almenys fins ara. Però aturem-nos aquí un moment. Perquè la pregunta és: ¿però, com pot ser que els dos grans partits sobiranistes catalans, els quals, a més, són absolutament, decisius al Congrés espanyol, no treballin plegats? ¿Com és que no ho fan ni tan sols en aquells assumptes transcendentals per al benestar dels catalans? Si no ho fan pel finançament, quan ho faran? Algú que vingués de fora i desconegués la lamentabilíssima història de la relació entre uns i altres no només no ho entendria. És que es posaria les mans al cap. Li semblaria incomprensible i delirant.

Continuem des d’aquí. Trobo que el que és clar és que cal corregir el rumb. Cal vèncer els rancors i treballar junts. Queda prou temps. Cal que Junts i ERC, ERC i Junts, Puigdemont i Junqueras, Junqueras i Puigdemont, s'arremanguin i es posin a pressionar al PSOE per aconseguir no sols que l’acord de la Moncloa no quedi en paper mullat, sinó per millorar-lo. Cal, per exemple, blindar l’ordinalitat —que si Catalunya és la tercera en aportar ho sigui també a l’hora de rebre— per sempre. Cal, d’alguna manera, introduir la variable del cost de la vida, perquè no els preus a Extremadura i a Catalunya, per exemple, no són els mateixos. Cal, també, insistir en la recaptació per part de Catalunya d’IRPF i IVA i, en paral·lel, exigir les balances fiscals, etc.

Uns i altres disposen encara de marge per aconseguir millores. Força terreny encara a guanyar. Pot empènyer particularment, Junts, que no ha ‘gastat’ en aquesta batalla els seus set diputats al Congrés. Disposa encara de palanques, com diria Joan Laporta. Això sí: uns i altres han de treballar incansablement, lleialment i de forma coordinada. I amb gran determinació. I deixar-se de romanços. ¿Tan difícil és? Esquerra no pot quedar-se de mans plegades perquè ja ha fet el que ha fet i ha aconseguit la foto a la Moncloa. Junts no pot agafar-se al fet —cert— que Catalunya no ha aconseguit un sistema com el basc o navarrès per no fer res. Per al rebuig a tot, estètic i confortable. Per absentar-se, per quedar-se fumant-se un puro arrepapat a la seva butaca. No és el que li toca a un partit catalanista, nacionalista, sobiranista o independentista. Un partit com Junts no pot fer com Aliança Catalana —amb Espanya no hi tenim res a parlar— o el PP, que prefereix que els seus governs autonòmics perdin una milionada —amb el corresponent perjudici per als ciutadans— perquè el seu pitjor malson és que alguna cosa els vagi bé a Sánchez o Catalunya. De Junts, em penso, molta gent n’espera més.