Ni pagaments per avançat, ni nosurrender. De l'èpica de la retòrica inflamada a una praxi legislativa prosaica, d'un dia per l'altre, que ara es concreta en l'inici de la tramitació a les Corts espanyoles de la llei d'amnistia. Arrenca, ara sí i amb Pedro Sánchez investit, la més que previsible tortuosa singladura aquest dimarts, al Congrés, d'una llei que la dreta espanyola —privada d'accedir al poder malgrat la victòria electoral del PP— ha convertit en l'enèsim episodi de la fi d’Espanya. I ara també de la democràcia.

La llei té per davant un incert camí, de revolts i mines, un veritable viacrucis en dos temps. Primer, la Via Dolorosa de Congrés, Senat i Congrés novament. No només per l’oposició incendiària que escenificaran Vox i PP. També per les dissidències entre l’amalgama de forces que aritmèticament són imprescindibles per evitar que la llei embarranqui en les esmenes. Podemos, cinc diputats, tants com el PNB, acaba d’advertir que no avalarà la llei si inclou casos de corrupció, en una implícita referència a la intenció de Waterloo (i d’una part de Junts) de salvar, tot sigui dit en terminologia juntaire, algun VIP. I alhora perquè el PSOE actua per una convicció sobrevinguda, fent de la necessitat virtut. Per tant, amb un entusiasme forçat per les circumstàncies.

La llei d’amnistia és ara el pretext d’una dreta que, ara per ara, odia més a Pedro Sánchez que a Puigdemont; aquest darrer és només l’espoleta

Però superada la Via Dolorosa del Congrés —seria gros que embarranqués per desavinences sobre què és i no és corrupció— arribarà l’entrada de la llei al Sant Sepulcre de la judicatura. I si superar la Via Dolorosa ja serà farragós, quan la llei arribi a mans d’aquells que han d’interpretar-la i aplicar-la, espera el veritable calvari. Sobretot si tenim en compte que els jutges atrinxerats al Consell General del Poder Judicial ja van sortir amb tot sense haver llegit l’articulat de la llei. Un posicionament polític tan insòlit com la seva continuïtat, ja que fa cinc anys que haurien d’haver abandonat el càrrec.

L'actitud de bona part de la judicatura és més que previsible no només pel que ja han dit públicament, sinó —i sobretot— pel que va passar amb la reforma del delicte de malversació i desordres públics, quan els jutges (en especial pel que fa a la malversació) van interpretar la llei amb una voluntat manifestament contrària a l’esperit de la reforma. Un episodi funest, un més, que no va ser aprofitat pel nosurrendisme postís per denunciar el frau de llei dels jutges, sinó per arremetre amb virulència contra els que havien promogut la reforma, en un exercici de la pitjor política connotat per un partidisme descarnat.

No, definitivament, no serà fàcil, ni ràpid, ni indolor el que està per venir. La llei d’amnistia és ara el pretext d’una dreta que, ara per ara, odia més a Pedro Sánchez que a Puigdemont. Aquest darrer és només l’espoleta. Però el veritable objectiu a batre és el camaleònic president Pedro Sánchez, el mateix que Puigdemont amenaçava ja de fer caure —davant Manfred Weber— amb una moció de censura pactada amb Feijóo. Pals de cec per fer bullir l’olla. Del cert no s’ho empassa ningú. Però és una evidència notable d’una política que quan gestiona la complexitat reacciona amb estirabots.