En un mateix dia, ahir divendres, aquest diari publicava dos articles que, a criteri meu, tenen màxim interès i relació entre ells: l’editorial del director d’ElNacional.cat sobre el traspàs al País Basc de competències en prestacions i subsidis per desocupació i l’article del catedràtic d’economia de la UPF Guillem López Casasnovas sobre l’esguerro de finançament autonòmic gestat per la parella de fet PSOE-ERC. Una lectura desapassionada dels dos articles fa pensar que els catalans no anem bé, ni caiem bé on rau el poder (Madrid), ni sabem fer bé l’art de negociar l’interès col·lectiu. Em refereixo, com pot suposar el lector, no pas als ciutadans normals i corrents, ni potser tampoc a la nostra comunitat empresarial, sinó als nostres representants polítics, que, per cert, triem nosaltres mateixos.

Per bé que el que plantegen tots dos articles és netament polític, en el rerefons hi ha un dilema col·lectiu que és “què va primer, l’economia o la nació?”.

És fàcil constatar que l’entorn social, empresarial, mediàtic i polític avantposa de manera sistemàtica l’economia i el seu creixement a qualsevol altra consideració. Això va passar a la segona meitat del segle XX i s’ha accentuat el primer quart del segle XXI. Històricament, també és fàcil constatar que a Catalunya s’ha prioritzat l’economia per sobre de la nació. Més enllà de les circumstàncies polítiques completament adverses i conegudes de l’Estat espanyol, del maltractament financer, de l’animositat latent en contra dels catalans per part de polítics de dretes i d’esquerres, de la justícia, de les estructures d’Estat, etcètera, de ser sempre els dolents de la pel·lícula, la veritat és que des de Catalunya, amb els mitjans propis que teníem a l’abast, hem evolucionat a remolc dels interessos de la iniciativa empresarial, amb la complicitat dels diferents poders polítics que s’han succeït.

L’economia catalana es va construir el segle passat sobre la base de grans corrents migratoris procedents de la resta de l’Estat que cobrien les necessitats de mà d’obra d’un sistema productiu deficitari en aquest factor productiu. El creixement que es va produir era raonablement integrador, i en bona part va permetre mantenir fins a final de segle el famós “Som una nació” i “Som 6 milions” en un context econòmic i social de força progrés en termes de benestar i d’identitat col·lectiva, de nació. Al segle XXI això s’ha trencat. Aquell procés migratori s’ha repetit, però amb una doble circumstància afegida: la mà d’obra que arriba és majoritàriament estrangera i de cultures molt diferents, i ja no respon necessàriament a les necessitats de mercat de treball pròpiament dites (que també), sinó que s’hi afegeix l’atractiu d’una mena d'El Dorado amb portes obertes i on hi ha oportunitats per tothom.

Des de Catalunya, amb els mitjans propis que teníem a l’abast, hem evolucionat a remolc dels interessos de la iniciativa empresarial, amb la complicitat dels diferents poders polítics que s’han succeït

En aquest context —no necessàriament pensant en catalans i bascos, sinó d’una manera general—, hom es pot preguntar si una nació petita com Catalunya havia de prioritzar l’economia i el seu creixement, o bé havia de prioritzar la nació. El dilema pot tenir diferents respostes, i sobretot depèn del que vulgui i pugui fer l’estructura de lideratge polític del país, amb el president de la Generalitat com a figura destacada.

En l’afany econòmic hi trobem el principal actor, l’empresariat que, responent a les seves motivacions, té clar que la seva prioritat és el creixement sense considerar majoritàriament la nació, una parcel·la que correspon al poder polític democràticament sorgit d’unes eleccions. És aquest poder el que té capacitat de modular i modelar els aspectes de la societat que pertanyen a l’esfera de la nació tenint present l’economia. És qüestió de decidir si el creixement econòmic és un objectiu, o bé si és un mitjà al servei de la nació.

Catalunya, volgudament o senzillament perquè el més fàcil és deixar-se endur pel que demana l’empresariat, el país autonòmic ha optat pel creixement com a objectiu més que no pas pel creixement com a instrument per a millorar el benestar de la població, tenir millors serveis públics, reforçar la cohesió social, conservar/potenciar la llengua i la cultura pròpies o augmentar la capacitat política. El País Basc és un cas paradigmàtic d’això. Més enllà del fet de tenir més diners (que no és poca cosa, però que no ho és tot), han cultivat la nació, i a cada pas que fan en traspassos no fan altra cosa que reforçar-la. Realment val més caure en gràcia que ser graciós, cert; però tenir polítics amb idees clares i que estiguin entroncats amb la nació és fonamental per a avançar. Som on som i hem de mirar cap al futur. Un dels ingredients per resoldre el dilema d’economia o nació és disposar de lideratge polític.

Continuar prioritzant l’economia a la manera d’aquest segle XXI comporta tenir arraconada la nació i continuar creixent amb salaris baixos, feina de baixa productivitat, amb sobreturisme, amb sectors subvencionats, amb projectes com ampliar l’aeroport perquè Aena pugui portar alguns milions de turistes addicionals, continuar amb una Generalitat escanyada econòmicament, desbordada en serveis públics essencials, amb greus dèficits en sanitat i educació bàsica, amb altes taxes de risc de pobresa, amb una demanda altíssima de protecció social... Tot això mentre es deixen relativament desateses àmplies parcel·les com els sectors agrari, industrial, elèctric, el medi ambient, el territori o serveis essencials com el transport ferroviari. Venim d’un creixement econòmic descompensat amb el potencial demogràfic del país, amb la conseqüència d’una identitat col·lectiva catalana a la baixa, que ens aboca a passar de “nació” a un espai econòmic regional, sense més.

O canviem, o RIP de nació.