Herman Hesse, l'escriptor, poeta i novel·lista suís, guanyador del Premi Nobel de Literatura el 1946, deia que perquè pugui sorgir el que és possible cal intentar una vegada i una altra el que és impossible. I tenia raó, perquè no hi ha àmbit de la vida en què, en moltes ocasions, això acabi sent possible. Segurament, la política és la que en més ocasions acaba sent veritat. En el fons, tot és qüestió d'aprofitar bé el moment i, quan arriba, prémer l'accelerador i anar a totes, aguantant el pols fins al final, sempre, és clar, que les condicions es donin. El PNB, cum laude a l'hora de moure's en aquesta assignatura tan difícil, acaba de protagonitzar amb el govern de Pedro Sánchez un d'aquests moviments que sempre fa que als altres els acabi quedant una mica cara de ximples: un acord clau que permetrà al País Basc gestionar les competències de les prestacions i els subsidis per desocupació i assumirà la gestió de les 30 oficines del SEPE en aquell territori, juntament amb els 534 treballadors que actualment exerceixen funcions en aquestes dependències.

En un territori de 2,2 milions d’habitants, suposarà gestionar un volum anual de més de 820 milions d’euros i que més de 51.000 persones siguin beneficiàries d’aquestes prestacions. Això no és el més important, sinó que la gestió per part del govern basc de les prestacions d’atur i, en el futur, del conjunt de la Seguretat Social, incloses les pensions, suposa encarrilar una reivindicació de moltes dècades i portar a la pràctica el que diu l’Estatut de Gernika, aprovat el 1979. Recordo Xabier Arzalluz i el lehendakari José Antonio Ardanza, ambdós finats, reclamar aquesta competència i que Madrid posés el crit al cel argumentant que trencava la caixa de seguretat social i que mai podria arribar a materialitzar-se. En les últimes dues dècades, aquesta reclamació, potser l’única gran carpeta que li quedava per abordar al govern basc, ha quedat aparcada una vegada i una altra. En aquesta ocasió, semblava que passaria el mateix, tot i que figurava en el pacte d’investidura subscrit entre el PNB i Pedro Sánchez.

Els nacionalistes bascos, experts a jugar la partida de la pressió, han portat el joc al límit, amenaçant que o hi havia acord aquest dijous o ells també s'allunyaven del govern i que s'oblidessin de comptar amb ells. De fet, el que havien de fer els negociadors era plasmar en un document l'acord al qual havien arribat el lehendakari Pradales i el president espanyol a la seva reunió del passat 15 de juliol. Però això no passava i la comissió mixta de transferències estava convocada per aquest divendres. Sánchez ha cedit en tot, i no ho destaco com una queixa, ni de bon tros, ja que m'alegro que Euskadi tingui el màxim d'autogovern possible. I d'aquí a poc li quedarà morralla per reclamar amb el compliment de l'actual Estatut, que li dona diners (concert i contingent) i competències per planificar el futur dels seus conciutadans sense dificultats econòmiques. No és estrany que ja hagin obert el meló d'un nou Estatut que advoqui per un model d'estat en què es concebi una relació d'igual a igual entre el govern d'Espanya i el govern Basc.

Fugim del soroll ambiental de Madrid, que tant de mal ens fa, i que sempre presenta els catalans com a avariciosos i depredadors

Tot i que la política catalana sempre ha patit una certa basquitis, de vegades, és de justícia reconèixer quan el feble acaba doblegant el seu poderós adversari. Si el PNB no hagués continuat reclamant la gestió dels subsidis i les prestacions d'atur, que són importants en termes pressupostaris, no podrien tampoc començar a explorar les implicacions de canvis en aquesta matèria i una orientació política diferent en la seva aplicació. I torno al principi: en l'actual conjuntura política espanyola, és interessant la fermesa en la negociació. Els catalans tenim a sobre de la taula el finançament autonòmic, una carpeta gens senzilla. Fugim del soroll ambiental de Madrid, que tant de mal ens fa, i que sempre presenta els catalans com a avariciosos i depredadors. Concentrem-nos en el que és fonamental, sense apriorismes, però amb exigència. Intentant que el que és impossible només sigui un passatge d'aquesta difícil, però transcendent, negociació cap a una autonomia en la qual el poder, en aquesta qüestió, sigui total.