Es pot ser català i no menjar calçots? A veure, deixeu-me que hi rumiï una mica, però diria que sí. No us negaré que és complicat, però en pots arribar a ser. Coses pitjors s’han vist: hi ha gent que menja hamburgueses de tofu. Ara bé, si el que realment voleu saber és la meva humil opinió, us diré que mengeu tants calçots com pugueu. El calçot és un gran antioxidant (evita que se’t rovelli el cervell) i una font inesgotable de vitamina A, C i K (vitamines imprescindibles per pronunciar bé la vocal neutra). La deficiència de calçots en el vostre organisme pot provocar, a curt termini, que perdeu la capacitat de combinar bé els pronoms febles i, a llarg termini, que ningú us entengui quan parleu. I, d’aquí a l’extinció de la humanitat, només hi ha un pas. No vull semblar catastrofista, però aquí ho deixo. Si sabent tot això, encara voleu ser catalans sense menjar calçots, vosaltres mateixos, tothom és lliure de destruir tantes humanitats com vulgui.
A qui no li ve de gust menjar-se una dotzena de calçots amb romesco de bon matí abans d’anar a treballar? (Em ve salivera només de pensar-hi.) Segons sembla, a molts barcelonins (dels d’ara; abans, a Barcelona, es parlava un català preciós). Només cal veure com maltracten els pronoms febles (n’hi ha persones; no tinc, d’això; he comprat un…) i la vocal neutra (que ha passat de neutra a oberta i ha provocat més d’un desencaixament de mandíbula). Als catalans que estem acostumats a ingerir calçots diàriament i que som coneixedors de les conseqüències que pot tenir per a la salut de la llengua catalana no fer-ho, se’ns fa difícil d’entendre que hi hagi gent que prefereixi esmorzar un simple cafè amb llet.
Actualment, combino els pronoms febles com els àngels: mengem-nos-els-hi (mengem-nos els calçots a la taula)
No voldria semblar ni egocèntrica ni calçotcèntrica, però jo, quan tenia només quatre anys, ja menjava calçots. Me’ls va receptar el professor perquè em costava recordar l’ordre dels pronoms febles: no sabia si havia de dir primer el pronom amb funció de complement directe o el que tenia funció de complement indirecte. Quan em van dir que no només hi havia pronoms amb aquestes funcions, sinó també amb funció de complement circumstancial, predicatiu, atribut i de règim, em van haver d’augmentar la dosi i afegir-hi una mica de romesco. Actualment, combino els pronoms febles com els àngels: mengem-nos-els-hi (mengem-nos els calçots a la taula).
Amb aquesta història de superació personal tan emotiva, no us vull pas convèncer de res. Conec gent que és feliç sense combinar bé els pronoms febles. Pocs, això sí. Així doncs, tranquils, continueu menjant croissants de xocolata per esmorzar i malmetent la llengua catalana; que, quan ho vulgueu arreglar, ja serà massa tard i tindreu el colesterol disparat. Ara bé, no voldria ficar tothom en el mateix sac, hi ha gent que no menja calçots per un tema d’al·lèrgia alimentària. Si és així, no us preocupeu; en aquesta vida tot té solució: ho podeu compensar posant-vos una barretina al cap i pujant a Montserrat cada matí. Suposo que, amb tots aquests arguments que us he exposat fins ara, hauré respost de sobres la pregunta inicial i hauré dissipat tots els dubtes que teníeu sobre el tema en qüestió i sobre la vida en general.