"Si no hi havia solució, ara tampoc no hi havia problema. El foc era el millor per a tot"
Ray Bradbury
En iniciar-se el mes, la responsable d'un programa d'estiu es preguntava sobre si aquest seria finalment un agost normal, com els d'abans, en els quals els periodistes havíem d'empescar-nos-les per tirar endavant plans, escaletes o guions. Fa més de deu anys, pel cap baix, que això no passa. Així que sense massa risc la vaig tranquil·litzar: passaran coses i hi haurà polèmiques, li vaig dir, i si no les provocaran. Fa temps que el monstre del llac Ness té sigles i bandera i sorgeix en forma de portaveu estiuenc sense que calgui esperar a la vora de la desinformació. Combustió espontània.
Això ha passat amb motiu o sense, de forma natural o de forma forçada, diversos anys, des d'abans dels criminals atemptats de les Rambles que van provocar un agost terrible. L'any següent van ser els espeternecs de la caiguda de Rajoy i la formació de nou govern; al següent els pactes impossibles amb Podemos i el risc de repetició electoral; arribat l'estiu del 20 ens va ocupar la sortida de l'emèrit cap al seu exili, i un any després la desbandada occidental de l'Afganistan i el triomf dels talibans, i així seguim fins a la desmesurada polèmica desencadenada pel petó de Rubiales o el retorn l'any passat de Puigdemont i la seva nova marxa. No hi ha estiu tranquil i si sembla que ho serà l'incendien. Aquest any li va calar foc amb els seus tuits, inclòs el que va haver d'esborrar, l'encarregat d'atiar les brases polítiques, que no és cap altre que Óscar Puente. Fins a aquests tuits, els incendis existien i es treballava per extingir-los; després dels tuits, el que prevalia era el galliner partidista.
En aquesta política de terra cremada exercida pels qui s'aferren al poder i els qui creuen tocar-lo amb la punta dels dits, només surten perdent el paisatge i el paisanatge
Vist des de la distància, això d'aquest any és desesperant. Quan un s'allunya físicament i culturalment d'aquesta península agostejada per mandataris i polítics que no ens mereixen, s'adona de com resulta d'estèril la batussa. La muntanya crema, l'incendien voluntàriament o negligentment, i l'ardor climàtic dificulta la seva extinció. Fins allà els fets. Tota la resta fa vergonya i és d'un buit estremidor, no aporta res, no resol res, quedarà en res fins al pròxim estiu en què tot cremi. El principal problema és que en aquesta batalla incendiària entre els dos grans partits, en aquesta política de terra cremada exercida pels qui s'aferren al poder i els qui creuen tocar-lo amb la punta dels dits, només surten perdent el paisatge i el paisanatge, com deia el senyor Pío Baroja.
No em demanin que em decanti entre el pacte d'estat trampa i la llista de mesures feta molt de pressa. El primer pas per a qualsevol pacte d'estat consisteix a pactar sostreure de la contesa política aquesta qüestió, com va aconseguir el terrorisme al seu dia. De veritat algú creu que amb un govern a la corda fluixa i una oposició movent-se-la com pot algun dels dos grans partits renunciarà a utilitzar les catàstrofes com a garrot goyesc per arriar-se pensant que consoliden als seus i desactiven als contraris? No, no ho faran. Els socialistes plantejaran una proposta de pacte totalment ideològica per impedir que el PP o d'altres la subscriguin i poder així donar la culpa —únic objectiu real de tots— als que no s'hagin combregat amb la seva roda de molí. Feijóo ha llançat les seves mesures, algunes inútils o ja existents, per poder dir que no subscriu el pacte perquè no les preveuen i així obviar aquesta traveta del govern espanyol. Així fins a l'extenuació. Mentrestant, les catàstrofes naturals, exacerbades pel real canvi climàtic, continuen produint-se i castigant poblacions cada vegada més indefenses i exposades.
Tot el que se sent en l'esfera pública són focs, però d'artifici i, com és sabut, els focs no apaguen focs. Necessitem que els tècnics freds, els que no tenen una posició de lliure designació a compte de l'humor del polític, els que no tenen la cua de l'ull posat a les urnes, determinin com millorar la nostra seguretat comuna davant les catàstrofes naturals, siguin incendis, inundacions, arrambades, temporals, huracans, terratrèmols o qualsevol altre desastre que pugui sobrevenir. Necessitem que el sistema de competències no serveixi com a barrera de contenció política quan cal socórrer la població amenaçada. Necessitem que uns no es pensin vint vegades el fet de demanar ajuda, per si els titllen d'inútils o per si perden el control, i els altres no la retardin o continguin per poder vendre políticament que són els salvadors. Necessitem que l'emergència de nivell 3 no es consideri un fracàs de ningú ni deixi fora de la solució cap administració, perquè ara mateix s'ha convertit en el botó d'escapament que mai no es prem.
La compareixença de la ministra Robles d'ahir va ser com un miratge. Seré antiga, però em continuen agradant els polítics que es prenen seriosament la gestió, que acudeixen amb dades i la tasca apresa i que han estat al peu del canó sense sortir a la foto durant tota l'emergència. I Robles ho ha fet fins que els senadors populars li han tocat el crostó dient que la feien comparèixer "per treure-la de la letargia vacacional". Així que Robles es va emprenyar i sense reproduir l'argumentari del seu govern repartir de valent als del PP amb raons: "per què no parlen els presidents d'aquestes autonomies? De vacances no estan, que jo ho tinc molt clar" —perquè hi ha estat en contacte. Va donar les dades dels mitjans demanats a l'exèrcit que han estat lliurats i no s'han utilitzat i visiblement afectada s'ha referit al militar en estat molt greu després d'un accident en acudir als incendis. I és que Margarida, com diu Sánchez, sí que dorm amb l'uniforme o almenys amb els seus deures com a ministra. Una rara avis més que una "pájara" en un govern on molt pocs estan pel que han d'estar. Puente n'és l'exemple més evident.
La batussa evitarà que s'analitzin les debilitats. La baralla no deixarà que es posin mitjans de prevenció efectius durant els mesos que venen, que es modifiqui la legislació que sigui precisa perquè la neteja de les muntanyes es dugui a terme amb agilitat, que s'organitzi la coordinació de mitjans interterritorials. La rivalitat política no permetrà que es col·labori, que s'estudiïn les debilitats, que es posin els mitjans adequats perquè l'estiu que ve no sigui cap altre territori el que cremi amb foc inextingible i la desídia o la descoordinació arrasi amb vides, hisendes i paisatge.
Mentre continuï la política de terra cremada, tots a tot arreu estem exposats a uns elements cada vegada més desencadenats. No ens mereixem això. Ens mereixem que les coses funcionin i sentir que estem en bones mans quan vinguin mal dades. Les coses no funcionen millor que abans. És la percepció que la ciutadania té i això només passa perquè la realitat és molt difícil de tapar.