Malgrat la calor, la falta de gels, encomanar-te a la Verge cada vegada que poses un ventilador o encens el teu aire condicionat, d'aquest estiu n'estem gaudint. Perquè després dels dos últims, necessitàvem sol, abraçar-nos, passejar, fer uns balls a la plaça... malgrat que sembli que el món s'acaba.

És cert que podria dedicar aquestes línies a l'asfíxia econòmica, a aquest carretó de la compra que a mi, com a tots, em costa bastants més diners i els productes que compro, que donen bastant menys de si. Podria parlar de la factura de la llum, de la del gas, dels nervis que em fa omplir el dipòsit de gasolina del cotxe.

Fins i tot podria escriure pensant en aquests llums apagats dels aparadors i edificis públics a partir de les deu de la nit en ple agost, just a l'hora en la qual els turistes surten a passejar i a donar un cop d'ull a allò que, durant el dia, en ple forn, no es pot veure.

O també podria dedicar la meva columna de diumenge a aquests incendis que destrossen les nostres terres. Molts d'ells provocats, per procurar beneficis a alguna mena de pla mesquí.

Penso en tot, ho comento amb el meu marit cada nit, quan ens passem hores gaudint del nostre petit pati. Un pati des del qual, si mires al cel, gaudeixes de les mateixes estrelles (gairebé) que si estiguessis assegut a la vora del mar, o en una casa a la muntanya. És el nostre petit tros de cel, i sincerament, va ser una de les coses que més il·lusió em va fer en trobar la nostra casa.

Entre les nostres nits de pati, encara que totes tenen les seves virtuts, estan les de les primeres setmanes d'estiu, quan el gessamí s'obre i, com si poséssim al màxim l'ambientador, perfuma tots els patis del veïnat. I també estan les maduixes, aquestes dues petites mates que plantem en pandèmia quan vam aprendre amb els petits com creixen les fruites. Tenim quatre maduixes, però és tan cert com elles grans, que saben de meravella. I ja és tradició el dia que ens les mengem, tan feliços. Les maduixes creixen envoltades de menta, que quan es reguen de nit, munten una festa d'olors increïble. Mentre les dono a beure, sembla que viatjo a Astúries...

D'això és del que jo, en realitat, volia parlar: de l'important i necessari que està sent per a molts de nosaltres, gaudir al màxim de les nostres cases aquest estiu. Perquè la preocupació sobre el que passarà quan acabi, està a l'aire. I la necessitat d'estalviar, "pel que pugui venir", ens empeny, en no pocs casos, a prendre aquest estiu amb moltes ganes de gaudir-ne però de fer-ho a casa.

Una cosa bona havia de tenir tota aquesta destrossa que estem vivint: venir a recordar-nos com de bé s'està a casa, gaudint dels teus i del plaer del proper.

Gaudir de l'experiència del teu entorn "amb ulls de turista" és una experiència que no solem fer. El lloc on vivim es converteix moltes vegades en el que menys interès ens suscita, i fem centenars de quilòmetres per anar a buscar el que moltes vegades tenim al costat.

Hi ha hagut molta gent que aquesta sensació, la de mirar la seva ciutat amb nous ulls, l'ha viscut per primera vegada després del confinament. Aquells mesos de tancament van acabar fent-nos enyorar, per sobre de gairebé totes les coses, les nostres rutines, els nostres racons de sempre. I quan els carrers es van omplir de passejants, miràvem les places, les botigues, els parcs, com ho van fer els més petits quan els van deixar utilitzar els gronxadors. Vam aprendre llavors l'afecte que tenim per allò de sempre.

En acabar la pandèmia, de regal d'aniversari, vaig rebre una visita turística guiada a la ciutat on sempre he viscut. En vaig gaudir perquè molts dels llocs que he vist tota la meva vida, eren absolutament desconeguts per a mi. I vaig pensar en la quantitat de llocs del món que havia conegut, amb els seus detalls, possiblement més que llocs més propers.

Com les diferents fases ens anaven donant mobilitat perimetral, per poder sortir del nostre entorn més proper, podíem anar a altres pobles de la província. Redescobrir Guadalajara va ser, després de la pandèmia, un regal. Els seus paisatges, la seva llum... els seus camps de lavanda, les nits d'estrelles...

Quedar-se a casa i fer petites escapadetes està sent, segons les dades, l'opció preferida aquest estiu per a la majoria de la ciutadania d'Espanya. I tornar al poble, també. Una pràctica econòmica, tranquil·la, senzilla i molt a prop de la naturalesa. A més, aquest any, suposo que serà perquè hi havia "diners per gastar" i perquè venen les eleccions a la cantonada, les revetlles i festes majors estan sent explosives.

Una cosa bona havia de tenir tota aquesta destrossa que estem vivint: venir a recordar-nos com de bé s'està a casa, gaudir dels teus i del plaer del proper.