De totes les batalles que està perdent Pablo Casado n'hi ha dues que marquen la seva caiguda. No ha mesurat les seves forces en l'enfrontament amb Isabel Díaz Ayuso i se li ha girat en contra la pulsió antipolítica que fa mesos que atia. La desconnexió amb el partit i la militància és evident. I encara que els barons guardin silenci en públic i no donin suport expressament a Ayuso, no ha agradat gens ni mica que Casado hagi volgut reforçar el seu lideratge a força d'arrossegar-los a eleccions en què només guanya Vox.

L'estratègia d'Ayuso estava tan preparada com la de Casado. La diferència ha estat d'habilitat, de rapidesa en la detonació, que en política ho és tot. Ayuso va disparar primer contra Génova i, orgànicament, la presidenta de Madrid en va sortir indemne. La debilitat de Casado ha estat tan flagrant que, hores després, la cortina d'Ayuso amb la denúncia de l'espionatge va funcionar i la presumpta corrupció va passar a un segon pla.

El missatge d'exemplaritat de Casado no ha estat creïble. Primer, per aquest avançament d'Ayuso denunciant l'espionatge que vol acabar amb ella. Perdut el relat, difuminat el leit motiv, els barons ho van entendre com una deslleialtat abans que una neteja. Casado va reaccionar tard, va obrir un expedient, no va aguantar la pressió i va anunciar la retirada. Ja era tard, Ayuso no desconvocaria el Rodea Génova de la militància i la tropa dels barons ja era camí a Madrid. Això dins. Des de fora, Casado no s'ha mudat de la seu com va prometre fa un any, no ha respost a les últimes condemnes pel cas Gürtel i tampoc no el va escandalitzar la denúncia per finançament il·legal del PP d'Alfonso Fernández Mañueco.

La implosió en directe retransmesa en streaming des de Génova 13, el botó nuclear que va prémer Isabel Díaz Ayuso quatre dies després de les eleccions de Castella i Lleó, els ha fet saltar pels aires mostrant amb cruesa les entranyes del partit. La caiguda de Pablo Casado posa en evidència tres realitats que es mantindran després de la seva possible sortida. La direcció nacional no sap què fer amb Vox, els presidents autonòmics amb els seus legítims interessos territorials volen controlar els seus processos electorals al marge de l'estratègia de Génova i el trumpisme amb seu a Madrid ha sortit de l'armari. A ningú no se li escapa que Mañueco necessita ara pactar amb Vox almenys amb la mateixa fórmula que Ayuso.

El balanç de tot plegat deixa un missatge que no afecta el futur del PP, però sí la salut democràtica 

La història es repeteix: espionatges, comissions amb diners públics ―també anomenades al PP intermediaciones― i dossiers per destruir l'adversari. Quan aquesta setmana van passar pel programa FAQS les dues expresidentes de Madrid, Esperanza Aguirre i Cristina Cifuentes, ambdues polítiques van descriure la pitjor ànima del PP des de llocs oposats: les males pràctiques continuen, les víctimes segueixen allà. Esperanza Aguirre, els principals consellers de la qual van passar per la presó i esperen el judici, va normalitzar la presumpta corrupció i va activar l'habitual ventilador. "El seu germà [el d'Ayuso] és un crac", va dir. Va portar mascaretes des de la Xina en plena pandèmia i va cobrar per això. Preguntada per quin va ser llavors el paper de l'empresa de l'amic d'Ayuso que es va emportar el contracte, va respondre. "No sé en què consistirien aquestes gestions". I com que no hi ha qui ho expliqui, va rematar: "Per què hem d'investigar aquestes gestions i no els pares del nostre estimat president Pedro Sánchez?".

En la següent entrevista, Cristina Cifuentes va descriure les conseqüències del PP d'Aguirre i les "clavegueres" que van provocar la seva caiguda. "Portem tres dies de comunicats de guerra i m'he sentit com en el dia de la marmota". Cifuentes va assenyalar, amb més sinceritat de l'habitual, com a Madrid opera "una màfia policial" ―textual― amb "episodis" que va patir "com a delegada de govern espanyol per part de companys de partit i tenien a veure amb seguiments. No em sorprèn res", va apuntar. El vídeo (el robatori de les cremes) va ser l'últim missatge de "Marxaràs tant sí com no". Els motius, segons Cifuentes, són preocupants. "Vaig aixecar catifes que no s'havien de tocar. No vaig ajudar persones molt poderoses. Vaig posar el dit a alguns ulls que no convenia. I estava a punt de prendre decisions que afectarien poders empresarials". I va continuar: "No s'ha d'oblidar que vaig portar a la Fiscalia el Canal de Isabel II que va donar lloc al cas Lezo; la presumpta corrupció a la Ciudad de la Justicia; vaig presentar el govern de Madrid com a acusació particular en el cas Púnica (sobre finançament il·legal del PP), vaig emprenyar i alguns m'haurien disparat amb una escopeta si l'haguessin tingut a mà". "Qui?", va repreguntar la periodista Cristina Puig. "Van participar-hi persones molt poderoses, ben relacionades amb els mitjans de comunicació".

La dreta descrivint-se a si mateixa deixa un retrat esgarrifós del partit. Un PP el 2018 amb traces reconeixibles el 2022. L'intent d'espionatge a Ayuso per acabar amb ella en el moment oportú. I uns contractes al seu germà que la Fiscalia investigarà per presumpte tràfic d'influències. El balanç deixa un missatge que no afecta el futur del PP, però sí la salut democràtica. El fet que el president del PP hagi denunciat una presumpta corrupció i pugui acabar cessat. O que el mateix dia en què Ayuso va activar l'operació contra Casado, la notícia fos el vet del PP a Vox. En aquest moment, ja no hi ha cordó sanitari i no sabem quin Partit Popular quedarà. El que sí que sabem és que el PP mai no serà el mateix.

A hores d'ara, ja ningú no parla del contracte del germà d'Ayuso i la presidenta ha aplanat el camí verbalitzant que el seu lloc és Madrid. Alberto Núñez Feijóo, líder moral del partit, no compta amb els dos terços dels suports per forçar el canvi. En els propers dies veurem Casado intentar guanyar temps en espera de resoldre l'únic que esperen d'ell: la convocatòria del congrés ordinari o extraordinari.

Quan fem la digestió del que està passant al principal partit de l'oposició veurem que hem passat a una altra pantalla. Els moviments tectònics són allà: la votació de la reforma laboral gairebé tomba el govern; Casado va intentar un canvi de cicle per accelerar la seva arribada a la Moncloa i és molt probable que s'hagi matat en aquest revolt; i l'ascens de Vox és una realitat social al marge de les enquestes.

Encara que ho sembli, aquesta commoció no necessàriament beneficia Pedro Sánchez. Cal recordar que el 2016 el PSOE estava en pitjors condicions que el PP d'avui, el 2017 es va reconstruir i el 2018 estava governant. La destrucció d'aquest PP pot ser l'inici de la reconstrucció amb Vox. Esperonat per aquest electorat que cridava amenaçador a les portes de Génova "Sou porqueria" apuntant indiscriminadament a mitjans i institucions. El bloc de dretes, amb el germen de l'antipolítica, és la militància a la qual Ayuso agraeix el suport. Aquest és el principal avís a navegants.