N’estic fins al capdamunt de tu, Brigitte Vasallo. La teva deshonestedat deliberada, el teu sensacionalisme ideologitzat, la teva mala intenció passada per una indigència intel·lectual que no pot camuflar-la. Fer de la incapacitat de reconciliar-te amb la teva història personal una arma contra “la catalanor” —que ni catalanitat n’hi vols dir— i dir mitges veritats per farcir un argumentari que ni et molestes en assegurar que fregui la realitat. “No només has de parlar català i compartir tradicions i codis, sinó que no s’ha de notar que no el parles a casa”. A quin país vius, Brigitte? A la majoria dels catalans se’ns fa el cul coca-cola quan detectem que algú s’esforça per parlar la nostra llengua. Estem tan ferits i tan desesperats, Brigitte, que hem assumit que parlar català a Catalunya és un esforç innecessari que en un estranger és símbol de bondat i mereix agraïment. El pitjor de tot és que per guarnir-ho fas servir traumes de l’hora del pati que són pseudociència: qualsevol sap —les dades ho demostren— que les competències de llengua catalana a les escoles de les grans ciutats del país no són les òptimes. Però tu necessites fer-te la víctima, Brigitte, necessites treure a passejar la llagrimeta per convèncer-nos que l’opressió la vius tu perquè et penses que el català no es val el gest de parlar-lo bé.
Passes el teu rebuig a la catalanitat com una qüestió de gènere perquè ja ni dissimules, Brigitte, que no uneixes una idea amb l’altra
Ja et veia a venir, Brigitte, i ja sé que tota aquesta plorera no és més que un profund menyspreu passat per la pena. És el mateix menyspreu que brandes quan procures associar la catalanitat a tot el que és refinat, quan dius que te n’apartes perquè ja no vols ser una “noia catalaneta” —atenció al diminutiu despectiu— perfecta i educada. Passant el teu rebuig a la catalanitat com una qüestió de gènere perquè ja ni dissimules, Brigitte, que no uneixes una idea amb l’altra. No et cal: només fas servir l’energia per ser la damnificada i capgirar el món com un mitjó perquè les circumstàncies siguin unes altres, concretament, les que et donen la raó. “Què he de fer per tornar a ser vostra?” Ho has de voler, estimada. Has d’abandonar aquest espanyolisme furibund que t’ancora en identitats que justifiquen que te’n mantinguis al marge. Has de desprendre’t d’aquestes ganes d’atiar l’etnicisme i de dir-li a la gent que si tenen tals cognoms, no poden ser catalans. Que si els seus pares són d’aquí i d’allà, sempre seran forasters. Amb ànsies de ser alternativa, Brigitte, cada dia t’assembles més a la Sílvia Orriols.
Com l'Albert Rivera, tu també saps que la reivindicació de la xarnegor com a identitat paral·lela treballa per a l’espanyolitat, perquè justifica la no-catalanització
“Jo escullo no pertànyer”, dius. Benvolguda, si no és que ens has estat amagant que fas vida d’ermitana, això no es pot escollir. Ni que te n'anessis a viure als turons avui mateix, a base de voluntat no et podries desprendre del tot de l’herència cultural que carregues. Però tu això ja ho saps, Brigitte. En el fons, l’únic que busques és reforçar la idea que desprendre’s de tot és ser com tu. Que no ser d’enlloc, ser “una persona deslugarizada” és possible, per això dius “deslugarizada” en castellà. Ets l’Albert Rivera despullat amb una mà al paquet i l’altra ensenyant el DNI espanyol. Ell també volia resignificar la xarnegor, concretament volia que penetrés a la vida política del país la idea que no cal tenir gens ni mica d'intenció de parlar català per ser-ne. Com ell, tu també saps que la reivindicació de la xarnegor com a identitat paral·lela treballa per a l’espanyolitat, perquè justifica la no-catalanització. Sabent-ho, però, tries esllomar-te per a qui branda la batuta.
Tant de text per arribar a la conclusió de sempre: que la gent com tu teniu una pel·lícula de Dickens muntada al cap, en la que els fills d’immigrants dels seixanta encara sou gent amb les mans plenes de sutge i els catalans us miren altivament
Ets molt cansada, Brigitte, però has entès que a Catalunya, aquest espanyolisme pintat de ciutadania del món que serveixes, treballa per desgast. Ni et prens la molèstia de modificar una mica el discurs perquè sembli que ha evolucionat. Res: només sou tu i el teu torn de paraula en una opinió pública que recupera cíclicament els mateixos debats. M’he llegit tota l’entrevista a Crític per poder-te escriure això, Brigitte, i he quedat sorpresa de la paciència que has tingut: no és fins a l’últim terç del text que —per fi— parles de fàbriques i lluites obreres. Tant de text per arribar a la conclusió de sempre: que la gent com tu teniu una pel·lícula de Dickens muntada al cap, en què els fills d’immigrants dels seixanta encara sou gent amb les mans plenes de sutge i els catalans us miren altivament. “Si això té un interès social, ho dirà el conjunt de la societat”, dius. Jo et diré més, Brigitte: té un interès electoral. Hi ha un interès polític en què discursos com el teu endrecin els votants segons el seu origen, en què l’adscripció nacional funcioni per la sang. Aquí t’he de felicitar, Brigitte, perquè a Twitter ho deus haver tingut difícil, però al Círculo Ecuestre més d’un assentirà amb el cap si mai et llegeix. Volies que els refinats et veiessin com un dels seus i sembla que al final, quan ja no t’ho esperaves, ho has aconseguit.