Com cada any a l’estiu, anem a un petit poble de la Terra Ferma, a la casa que els meus pares s'hi van fer fa més de 50 anys. Hi vaig amb el meu pare, que ja té 100 anys, però que tot i l’edat, té els ulls i la ment clara. Les seves vacances consisteixen a canviar de parets, tornar a veure el verd de la mareselva del jardí, gaudir de la cuina de sempre (soc hereva de les receptes de ma mare) i ara, sobretot, veure la gent jove entrant i sortint, que sempre els transmeten l’espurna vibrant d’aquella vida que per a ells ja minva. Conec cada petit racó de la casa, la llenyera i el celler… On hi ha més teranyines, on hi ha arraconada l’aixada, on la caragolera de vímet, on estan guardats els molls del foc a terra que fa molts anys que no es fa servir. Les canonades són velles i cada any toca arreglar alguna cosa o altra, i menció especial mereix la nevera, tot un panegíric als electrodomèstics que no tenien obsolescència programada. De color vermell viu, tot l’interior d’acer, si no fos per les velles gomes que no acaben d’ajustar la porta, seria digne monument a les neveres dels anys 60.
Penso en tots els records de petita que rememoro cada any a la calor de l’estiu i en tots els petits plaers que retrobo, i se m’entelen els ulls
I és allí, enmig de tot el balandram, on retrobo la major part dels records de petita. Quan obro els calaixos del rebost i hi trobo capses per als cordills i cordes (no se sap mai quan et faran falta, em deien), al costat d’una peça de vidre “miraculosa”, un bullidor de llet de quan s’anava a comprar la llet directament a la vaqueria i calia bullir-la abans de consumir-la. Quan poso les tovalloles encara brodades amb el nom de ma mare, perquè els aixovars d’abans eren de cotó bo. I quan parem taula amb estovalles i tovallons, ara sí, de roba, al costat dels plats de vidre de duralex de color ambre. Hi ha una alegre melangia en fer els fideus a la cassola de fang i la samfaina a la de ferro colat, amb l’oli verge de les oliveres del terrós de la família. Quan em trobo les fotos de quan érem petits i els pòsters i llibres de quan érem joves. Aquestes experiències diàries tenen tan poc a veure amb la meva vida habitual, que han de ser vacances per força. L’ordinador queda aparcat, perquè fa massa calor o perquè tot just gira la fresca de la tarda i s’hi està massa bé xerrant amb les amigues o la família per recordar que hi ha una altra feina que apressa i m’espera.
I no sé distingir quan acaba el record de petita per a esdevenir un petit plaer. El plaer del gust del préssec madur regalimant suc mentre li claves les dents, el plaer de beure llet fresca, untuosa perquè només està pasteuritzada, l’olor dolça de la figuera quan té les figues a punt de ser collides, la remor del canyissar mentre el sol es pon, les rialles i els crits del jovent mentre juguen a cartes esperant que es faci de nit… I penso en tots els records de petita que rememoro cada any a la calor de l’estiu i en tots els petits plaers que retrobo, i se m’entelen els ulls.