Belong és un mot anglès que surt sovint a les cançons. Equivaldria a pertànyer, a un país, a un lloc, a “ser de”. Quan comences un curs, hi ha el ritual de les presentacions. És curiós veure com es presenten les persones. Hi ha qui inicia dient qui és, i com és, però la majoria de la gent explica d’on és. Ens marca més el passat que el futur. En el meu cas seria un “jo soc de Girona”, i no tant jo soc periodista, o professora. Seria força inaudit sentir presentacions que ens fessin saber “soc moderadament feliç”, soc Bahai” o “soc una persona resistent”. Perquè expliquem el que som parcialment, naturalment, i necessitem que ens ubiquin. I la geografia ajuda si la diem en gros. La gent d’un petit poble de Lleida et respon que són de Lleida, per evitar donar encara més explicacions. Pertànyer és molt potent per a configurar la nostra identitat.
Melodies com You belong with me, de Taylor Swift, o We belong de Pat Benatar insisteixen en aquest sentiment de pertinença. Els textos bíblics es refereixen a pertànyer i no només a creure perquè pertànyer té un deix col·lectiu. De fet, la sociòloga britànica Grace Davie alerta del fenomen espiritual segons el qual les persones creuen, però no senten que formen part d’una comunitat. És el “believing without belonging”, el fet de creure però no sentir una especial afiliació religiosa. Però és aplicable també a la política: persones que se senten ideològicament d’una certa posició, però que ni tenen un carnet polític, ni han pensat a afiliar-se a un partit i contribuir-hi, ni amb temps, ni econòmicament, ni de cap manera. Aquesta creença còmoda que no et du a implicar-te és un perill real en la configuració de les personetes que avui estan naixent i que viuran en un món en què podran no tastar la realitat perquè aquesta vindrà mediatitzada per la tecnologia. No caldrà que coneguin països diferents perquè ja s’hi passejaran a través del metavers, ni serà necessari que sàpiguen què és una peregrinació o un recés espiritual perquè des del sofà de casa seva podran experimentar-ho virtualment. Potser també es podran enamorar i desenamorar així, digitalment. I formar-se a distància sense saber quina olor de mandarina fa un pati d’escola. Sense el perfum de la realitat, sense el cansament i al mateix temps la força de la reunió setmanal d’un grup (parroquial, sindical, polític, de lectura) no toques la realitat. Te l’expliquen. És per això que els efectes de la pandèmia ens han trastocat també en la nostra experiència de pertànyer, de “ser de”. Ser d’un lloc, ser d’un grup, ser d’un cert sector o pensament. Per pertànyer cal un element indispensable que és sentir-se part d’alguna cosa.
La fabulosa Carson McCullers ha escrit ratlles magistrals sobre el sentiment de pertinença. A Frankie Adams escriu: “Va passar en aquell estiu verd i revoltat en què Frankie va fer dotze anys. Aquell estiu feia molt de temps que Frankie no era membre de res: no pertanyia a cap club ni pertanyia a res al món”. Perquè pertànyer és formar part d’alguna cosa o d’algú, és el pas d’un jo al nosaltres que l’autora tracta d’evidenciar en tota la seva obra. Tenir cura de la integració és mantenir els vincles, començant pel que ens lliga a nosaltres mateixos.