La interlocutòria del jutge Llarena amb la qual reprèn la seva estratègia per capturar i empresonar el president Puigdemont posa en evidència que les reformes del codi penal només han servit per perfeccionar i homologar en el context europeu els mecanismes de repressió de l’estat espanyol.

El conflicte de Catalunya amb Espanya no és un conflicte amb el Govern de l’Estat sinó amb l’Estat en el seu conjunt i la persecució política de l’independentisme continua i continuarà desfermada des de totes les institucions de l’Estat, amb el pretext del fonament constitucional que afirma unívocament la nació espanyola com indissoluble i indivisible i amb l’esperit legionari del con razón o sin ella.

Fins ara ha estat impossible aconseguir l’extradició dels dirigents independentistes exiliats perquè les acusacions formulades no s’aguantaven. No coincidien els fets ni els tipus de delictes. Només el delicte de malversació era homologable, com va posar de manifest el Tribunal de Schleswig-Holstein. Llavors, Llarena, malgrat que hagués pogut reclamar Puigdemont, va rebutjar l’extradició perquè no es podia permetre el ridícul de jutjar el president només per malversació i els seus subordinats per la insòlita rebel·lió que el tribunal alemany havia descartat absolutament.

El retorn de Marta Rovira i Carla Ponsatí del seu exili és l’únic benefici de la reforma del codi penal, a canvi d’estrènyer el setge per atrapar Puigdemont i aplicar les penes més severes a tots els acusats per malversació

Ara, un cop els altres consellers i dirigents independentistes estan condemnats (i indultats), Llarena no reclamarà Puigdemont i la resta d’exiliats per desordres públics perquè la condemna seria minsa des del punt de vista de la seva voracitat persecutòria. Així que reclamarà Puigdemont per malversació i, com es podia preveure, demanarà per a ell la pena màxima, en el cas de Puigdemont, fins a 12 anys de presó. I de retruc fixarà un precedent per a la resta d’acusats per malversació que encara estan pendents de judici, entre ells dirigents d’ERC com Lluís Salvador i Josep Maria Jové.

Observi’s el detall que demostra que la reforma del codi penal tal com s’ha fet pot resultar fins i tot contraproduent. El Tribunal Suprem va condemnar els consellers Bassa, Romeva i Turull a 12 anys de presó i 12 d’inhabilitació per sedició i malversació, sense precisar quanta presó corresponia a cada delicte. El conseller Joaquim Forn el van condemnar a 10 anys i 6 mesos, només per sedició. Hem de calcular doncs que la condemna per malversació de Bassa, Romeva i Turull era la diferència de condemna amb el conseller Forn, és a dir, 12 anys menys 10 anys i 6 mesos dona com a resultat només un any i mig de presó. Tanmateix, Llarena ja ha deixat clar que la reforma del delicte de malversació no fa necessari revisar l’acusació per aquest delicte, per tant, s’aplicarà ara el codi penal amb la màxima severitat no només a Puigdemont —12 anys— sinó a la resta d’acusats per malversació. Tothom ha entès que la interlocutòria de Llarena no l’ha escrita tot sol. És la resposta orgànica de la sala segona del Tribunal Suprem que presideix l’ínclit magistrat Manuel Marchena per impartir doctrina.

La interlocutòria de Llarena, amb el copyright de Marchena, que inclou insòlits i furibunds atacs contra el legislatiu i l’executiu, confirma que el conflicte català continua sent la palanca dels poders fàctics de l’Estat per descavalcar Pedro Sánchez de La Moncloa i barrar el pas dels grups republicans a les institucions de l’Estat

Cal alegrar-se perquè la secretària general d’Esquerra Republicana, Marta Rovira, sí podrà tornar del seu exili suís sense amenaça d'ingressar a presó. Aquest (i de retruc el que pugui afectar a la consellera Ponsatí) és l’únic benefici que ha propiciat el pacte PSOE-ERC, a canvi, òbviament, d’estrènyer el setge per atrapar Puigdemont, tal com està celebrant el Govern, el PSOE i fins i tot El País. Òbviament, els negociadors d’ERC, que volien evitar la presó als seus represaliats van badar un altre cop i els del PSOE... ves a saber si ho van fer per ignorància, per imprudència, per inconsciència o per mala llet.

Tanmateix, no és tan segur com auguren alguns que un hipotètic lliurament de Puigdemont a la justícia espanyola —improbable per molts motius— el pogués capitalitzar Pedro Sánchez com un èxit polític seu. No cal dir que l’extradició i empresonament de Puigdemont provocaria una nova crisi política de conseqüències ara per ara imprevisibles que afectarien sens dubte l’estabilitat política a Catalunya i de retruc a Espanya. Tornaria sens dubte l’eufòria del “a por ellos” i, més enllà de les conseqüències electorals —segurament nefastes per al PSC a Catalunya— faria pràcticament impossible la reedició de l’actual majoria parlamentària al Congrés dels Diputats.

La interlocutòria de Llarena, amb el copyright de Marchena, que inclou insòlits i furibunds atacs contra el legislatiu i l’executiu, confirma que el conflicte català continua sent la palanca dels poders fàctics de l’Estat, la dreta recalcitrant i la quinta columna socialista per descavalcar Pedro Sánchez de La Moncloa i barrar l’accés dels grups republicans a les institucions de l’Estat.