Pere Aragonès va signar un acord d’investidura que sabia que la direcció del seu partit no estava disposada a complir, però no tenia més remei que signar-lo si no volia perdre l’oportunitat de ser president. I el que comença malament no pot acabar bé. En el temps que portem de coalició, Junts per Catalunya s’ha menjat tots els gripaus imaginables. Només tres exemples per no allargar la llista. Amb tota la mala gana que es vulgui, van acceptar no celebrar el ple d’investidura de Carles Puigdemont, van acceptar que Quim Torra deixés de ser diputat i president, i han acceptat la suspensió de Laura Borràs com a presidenta del Parlament. I si ho van acceptar tot, ha estat com sempre perquè no volien trencar la majoria de govern. Per la mateixa raó que van acceptar el sacrifici d’Artur Mas per imposició de la CUP. Junts no ha volgut trencar mai la coalició de govern i tampoc ho volien ara, encara que rondinessin contínuament, malgrat que el pacte de govern havia quedat en paper mullat, però tant rondinar tant rondinar van arribar al debat de política general en el qual Pere Aragonès es va reafirmar en l’estratègia d’acords amb el PSOE i no van calcular les conseqüències de plantejar la moció de confiança. Van posar en safata a Aragonès que donés el cop d’autoritat que necessitava per créixer i tal com li exigia la direcció del seu partit. Tampoc no tenia més remei. La primera obligació d’un president és manar. Si es posa en evidència que no mana, ha de plegar. Així que el president ha exercit la seva autoritat, però ho ha fet també amb plantejaments purament tàctics que el temps dirà si són encertats.

Aragonès ha destituït Puigneró i no la resta de consellers de Junts, perquè és la manera de llançar un artefacte explosiu al si del partit rival perquè es barallin entre ells

El president ha destituït el vicepresident Jordi Puigneró, del qual es podria dir que ha estat el membre del Govern que, en comptes de fer-se el milhomes independentista, ha portat a terme, amb tota la discreció que ha pogut, les polítiques més clarament dirigides a crear espais en què els ciutadans de Catalunya puguin desenvolupar la seva activitat més sobiranament, superant la dependència política de l’Estat a còpia d’aprofitar les noves tecnologies. Han estat iniciatives difícilment comprensibles per al gran públic i per als periodistes, però no per als serveis d’intel·ligència de l’Estat. Des de la fibra òptica a totes les comarques a la nanotecnologia, la iniciativa de la república digital i els nanosatèl·lits i el Centre Blockchain de Catalunya. No devien ser idees tan eixelebrades quan de seguida l’Estat les ha bloquejat amb iniciatives antidemocràtiques i a continuació les ha copiat. Puigneró no és un polític qualsevol, dels pocs que tenen un currículum presentable, enginyer format al Regne Unit i amb experiència en empreses multinacionals de primer nivell. Probablement per això no s’ha distingit per la seva notorietat com a polític, atès el poc nivell que ha anat adquirint la politiqueria catalana.  

Efectivament, Aragonès ha destituït Puigneró i no la resta de consellers de Junts, perquè és la manera de llançar un artefacte explosiu al si del partit rival perquè es barallin entre ells. Evidentment, ni els consellers ni els alts càrrecs ni la part més assenyada del partit volien ni volen deixar el Govern, però quan les decisions se situen en l’àmbit de la dignitat, ja no hi ha marxa enrere. Aquest article està escrit desconeixent què decidirà la direcció de JxCat, però si abans deien que “així no podem seguir”, facin el que facin ara, el gripau és indigerible. Oriol Junqueras deu estar content, però potser Aragonès tampoc ha calculat les conseqüències personals. Qui surt guanyant de tot això és Pedro Sánchez, que ja té assegurat el suport imprescindible d’ERC als pressupostos de l’Estat al preu més barat. Per això Salvador Illa insisteix en la seva disponibilitat a donar suport als pressupostos catalans.