Com sempre, Pedro Sánchez juga al límit, la seva especialitat. El PSOE necessita que Unidas Podemos aguanti per repetir la coalició “més progressista” de la història després de les eleccions del 2023 però ha de rascar vots al pati dels antics podemites per reforçar-se davant la dreta. Per això no sorprèn que el PSOE que surt del congrés de València s’hagi tenyit de roig-verd-violeta (socialdemòcrata, ecologista i feminista), encara que, tractant-se del camaleònic Pedro Sánchez ja veurem quan li dura el nou look. Tampoc no cal perdre de vista que la vicepresidenta tercera del govern espanyol  i nova líder d'Unidas Podemos, Yolanda Díaz, despunta amb força a les enquestes. 

Per si de cas, el PSOE també s’ha reafirmat davant dels seus socis a la Moncloa com a lleial partit de Sa Majestat, és a dir, com a primer paladí de la monarquia ranquejant de Felip VI, la nova, perquè les herències de la transició són les que són. De fet, ensorrat amb estrèpit el mite del joancarlisme, a la monarquia espanyola ja només li queda per defensar-la per l’esquerra el PSOE i el papa Felipe. No és casualitat que després de cinc anys de duríssima guerra interna i en presència de José Luis Rodríguez Zapatero, l'home bo, el mític Felipe finalment ha beneït Sánchez en la línia successòria al partit. No debades, les credencials del PSOE com a partit d’ordre, encara que Adriana Lastra li posi cresta de colors per un cap de setmana de tardor a València, sempre podrien servir-li a Sánchez per xuclar el que queda de Ciutadans i ficar una desena de diputats d'or al sarró per garantir-se de nou la Moncloa sense ensurts per la banda dreta.

El PSOE també s’ha reafirmat davant dels seus socis d'Unidas Podemos com a lleial partit de Sa Majestat, és a dir, com a primer paladí de la monarquia ranquejant de Felip VI

Fixada l’estratègia a esquerra i dreta el tauler, Catalunya. Malgrat que als papers congressuals Catalunya només sortia esmentada una vegada, Sánchez ha tancat el congrés posant sobre la taula la qüestió catalana perquè sap que el que passi aquí fins al 2023 pot fer saltar pels aires tots els seus plans. Si Sánchez desbloqueja el retorn de Carles Puigdemont i els exiliats en la línia insinuada fa uns dies per José Luis Rodríguez Zapatero, saldarà els comptes pendents amb l’independentisme i una part de les elits i els electors no independentistes catalans. Cosa que, sens dubte, reforçarà la posició del PSC de Salvador Illa, cada cop més central a l’escenari català, com ja es va veure al debat de política general al Parlament -atenció als propers pressupostos de la Generalitat- i, naturalment, d’ERC, que veurà finalment validada amb fets la seva aposta pel diàleg.

A Sánchez li pot interessar que Puigdemont deixi l’exili de Waterloo, com Tarradellas va deixar en el 77 l’exili de Saint-Martin-le-Beau, per garantir-se de nou la Moncloa amb un bon resultat del PSC i d’ERC. O de Junts.

És a dir, a Sánchez li pot interessar que Puigdemont deixi l’exili de Waterloo, com Tarradellas va deixar en el 77 l’exili de Saint-Martin-le-Beau, per garantir-se de nou la Moncloa amb un bon resultat del PSC i d’ERC. O de Junts. És per aquí que cal interpretar l’enigmàtica frase que va deixar anar en el seu discurs de clausura del congrés del PSOE a València: “La legalitat és necessària però no suficient”. ¿Està disposat Sánchez a anar més enllà de la llei per tancar les ferides obertes de l’1-O? O bé som davant un nou “apoyaré”, com aquell que José Luis Rodríguez Zapatero no va poder complir? Sigui com sigui, Sánchez pot haver suggerit que de la mateixa manera que es va forçar la llei per esclafar l’independentisme la tardor del 2017 ara es podria fer el mateix per, d'alguna manera, esmenar aquell desastre.

Pedro Sánchez mira també cap a Waterloo encara que el president, Puigdemont, com també ha fet la republicana Marta Rovira des de Ginebra, rebutgi un indult anticipat. A la vegada, Sánchez sap que Europa, és a dir, l'Alemanya post-Merkel necessitada de pau interior per encarar el difícil trànsit de la postpandèmia -fons Next Generation- també el mira a ell. Una solució político-jurídica per als exiliats és obvi que, a més, pararia el cop d'una sentència final adversa per a l'Estat espanyol als tribunals europeus que han de veure la situació dels exiliats i els recursos dels líders condemnats per l'1-O.Encara que alguns no li facin fàstics, Espanya no vol semblar Hongria o Polònia davant dels seus socis europeus. 

¿Foc d’encenalls al congrés del PSOE? Cal tornar una altra vegada als precedents de la transició política espanyola. Aquell procés no hauria estat possible si no s'hagués anat més enllà de la legalitat, començant per aquell canvi de règim que, formalment -després s’han vist les limitacions- es va fer passant “de la llei a la llei”. I continuant per la restauració de la Generalitat de Catalunya amb Tarradellas, una institució republicana, fins i tot abans que s’aprovés la Constitució del 78. Tornant al present, és obvi que el líder del PSOE no farà res que pugui anar en contra dels seus interessos electorals i -no s’oblidi- de la monarquia a la qual ha renovat el jurament de lleialtat, però no es pot permetre quedar-se quiet. Tot supervivent nat, com Pedro Sánchez, sap que si deixa de pedalar, cau.