“Oh sí, Mercè, l’amor no és sofriment en ell mateix, però pràcticament allò que estimem ens fa sofrir molt més que no ens fa somriure. Que aquest sofriment és la cosa millor del món? D'acord! (...) El que passa és que tenim por, una por absurda del sofriment i del dolor. I tanmateix, què hi ha que ens faci més grans i més bons que el sofriment? T'has fixat com són d’insuportables la majoria de les persones que no han sofert mai?”. És un fragment d’una carta que Màrius Torres va escriure a Mercè Figueras. Torres és cru i sever com el clima de la seva Lleida natal en la descripció d’allò que toca, com si la seva malaltia ho deixés tot despullat als seus ulls. Afegeix: “Res no treballa tan profundament el nostre esperit com les contrarietats, res no ens ensenya tant com el dolor a ésser humans, a comprendre — perdonar— les faltes dels altres, res no ens acosta més als àngels”. El dolor, doncs, li és un vehicle encarregat de menar-lo a la clarividència, a la bondat i a l'amor, és a dir, a Déu. El sofriment té una utilitat en ell mateix més enllà de la consciència de qui el tasta perquè, ho vulgui o no, les adversitats forgen l’ànima ignorant la voluntat.

D’estimar no se n’aprèn mai del tot i la utilitat del dolor, allò que li dona sentit, no sempre depèn de qui el pateix  

“Si us haig de ser franc, no me’n crec res. No és estimar que fa sofrir, sinó sofrir que fa estimar. Si estimant sofrim és que encara no en sabem; estimar costa molt d’aprendre. Però si sofrint no estimem, perdem el temps de la manera més lamentable”. Joan Sales respon així a les divagacions sobre l’amor de Màrius Torres, encara sense conèixer-lo, en una altra carta a la mateixa Mercè Figueras. Sales planteja l’amor en termes d’aprenentatge, com si la fi del patir fos l’alliçonament sentimental que ofereix el temps i, sorprenentment, com si d’estimar se’n pogués saber mai del tot. No hi ha una involuntarietat i una inconsciència en la manera com el dolor acosta a l’amor, ans al contrari. Hi ha un patiment conscient i hi ha un oferiment d’aquest dolor —que sembla que pugui ser escollit— que només té sentit quan estimem.

D’estimar no se n’aprèn mai del tot i la utilitat del dolor, allò que li dona sentit, no sempre depèn de qui el pateix. És per això que costa dibuixar la línia entre allò que és entrega i esforç per un fi més elevat i allò que és masoquisme, que sovint és la caricatura que es fa dels creients: posem incondicionalment l’altra galta i ens deixem estovar per ser ben a prop dels àngels. Sant Ignasi de Loiola és conegut pel seu cèlebre “en tot servir i estimar” i potser és aquest mateix servei allò que fa de ròtula entre la definició de patiment i d’amor que Torres i Sales es disputen. Per a Torres, el servei i l'amor de Sant Ignasi són sinònims i van lligats perquè l’amor duu al servei i el servei es fa per amor, sense condicions. Sales condiciona el sofriment perquè no és qualsevol dolor ni qualsevol servei el que té utilitat: només en tenen si s’experimenten per amor.

Sofrir sense estimar pot ser una pèrdua de temps, com diu Sales i, alhora, patint ens podem acostar als àngels, com diu Torres  

Sales etiqueta com a bo el patiment que neix de l’amor i descarta el patiment que no ho fa, doncs. Un bon cas d’aquest sofriment inútil és l’enveja. A diferència dels altres pecats capitals, no hi ha cap plaer en ser un envejós i, de fet, ser-ho aboca irremeiablement a patir. El patiment de l'enveja no pot forjar l’ànima involuntàriament com voldria Torres perquè aquí l’única manera de forjar-se és entrar en combat conscientment amb les pròpies debilitats. L’enveja és un dolor que ens infligim a nosaltres mateixos. Torres, però, s’explica en termes de comprensió i perdó a les faltes dels altres, com si el sofriment sempre tingués una causa externa i no pogués ser una experiència que neix i mor dins del nostre propi cap, una responsabilitat nostra.

La trampa del debat és que, en el fons, Sales i Torres no són excloents del tot. Sofrir sense estimar pot ser una pèrdua de temps, com diu Sales i, alhora, patint ens podem acostar als àngels, com diu Torres. No tot el patiment ens forja l’ànima involuntàriament perquè no qualsevol patiment és una mostra d'amor a l’altre: fer el mal també fa patir. Però si entre l'amor i el dolor hi posem la voluntat, si del patiment en neix la consciència de per què es pateix i es fa l’esforç de lluitar perquè el dolor serveixi de veritat per “treballar l’esperit”, com diu Torres, no hi ha patiment inútil, ni el que experimentem per no ser prou bons i no obrar sempre per amor.