Alguns diran que és victimisme per tapar la reculada, d’altres que fa el paperot per no haver de contestar les preguntes afuades de Jordi Basté i fins i tot alguns pensaran que és màrqueting barroer per despertar la compassió. Però les llàgrimes de Jordi Turull, en contra del que molts especulen, són de veritat. Turull encarna com ningú l’efecte deformador de la repressió política: quan el sacrifici personal per una causa és alt, és impossible tornar a la contesa sense llegir-ho tot des d'aquell sacrifici. Per això col·lapsa a RAC1, perquè es veu atrapat entre els ideals pels quals ha estat quatre anys engarjolat i una crisi de govern que en el fons va de tot menys de la independència de Catalunya.

Atrapat entre els ideals pels quals ha estat engarjolat i una crisi de govern que en el fons va de tot menys de la independència

Turull no és l’únic a qui la repressió ha espatllat per a l'exercici de càrrecs polítics. Oriol Junqueras és avui una persona enrabiada permanentment, incapaç de camuflar l’autoritarisme amb què governa el seu partit per tal de conquerir el que anomenen hegemonia, concepte que veneren com un Déu. Carme Forcadell parla com si volgués desaparèixer, com si fent-se petita i tancant els ulls pogués esborrar els records de la cel·la que la persegueixen. Josep Rull s’ha tornat hippie i desprèn aires de xaman. Jordi Cuixart, el príncep del poble, va voler estalviar-se tots aquests tràngols i va marxar amb maletes i fills cap a Suïssa, a lluitar totes les causes per Catalunya que es poden lluitar des d’una empresa d'embalatge.

La presó i l'exili maseguen l'esperit. Els qui els pateixen esdevenen el pitjor enemic de la causa que representen

Els efectes de la repressió són subtils i silenciosos perquè formen part de la intimitat de qui la pateix. Avui, la vocació política de Jordi Turull va estretament lligada als quatre anys en què no va poder ser la persona que hauria volgut ser. Cada decisió la pren amb la finalitat de sentir que el seu sacrifici va valdre la pena, com també fa Junqueras, encara que per un i altre els camins que els porten a sentir-ho siguin diferents. La presó i l'exili maseguen l'esperit i els qui els pateixen acaben esdevenint el pitjor enemic de la causa que volen representar perquè, igual que en un país petit tot esdevé personal, en una classe política on encara hi ha líders —i seguidors— que fins i tot viuen una crisi de govern des del trauma, també.

Junts es valdrà de les llàgrimes de Turull per dissimular la manca de projecte —que ara, de fet, és col·laborar per omissió amb el d’ERC

Junts és un partit sense idea per defensar que es valdrà de les llàgrimes de Turull per dissimular la manca de projecte —ara, de fet, és col·laborar per omissió amb el projecte d’ERC. No saben qui són ni a qui representen, tampoc a qui volen representar. No tenen cap proposta per desfer el que van fer ni per fer-ho millor. No s'atreveixen a posicionar-se en res i per això han convertit Catalunya en un país on l’única dreta és espanyola. Des del principi s’han dedicat a omplir aquest buit amb noms propis per no haver d’atacar-ho d’arrel, però els noms propis tenen data de caducitat. Turull, un convergent clàssic dels que van començar a la JNC i van passar per Pujol i Mas, avui només serveix de medalla a l'espai que representa perquè va ser empresonat. El seu capital polític, el que va més enllà de la presó, no s’atreveix a defensar-lo ningú perquè al seu partit no han estat capaços de construir un espai ideològic prou sòlid des d’on reivindicar-lo. Pitjor encara, a ell ja li està bé, perquè en té prou amb ser Jordi Turull, l’home que per fora sembla d’acer i per dins és de núvol de sucre, el polític del compromís tan ferm amb el país que plora a la ràdio per seguir a primera línia i sadollar les seves ferides que, en el fons, són les seves ambicions.