Dimecres al vespre, a la Sagrada Família, el papa Lleó havia de pronunciar les paraules següents, en referència a la basílica somniada per Antoni Gaudí: "signe de concòrdia i unitat per a tot Espanya". Així estava previst i així constava al text que l’organització havia distribuït entre els periodistes. Tanmateix, quan el pontífex va arribar a aquell fragment, va obviar la cua de la frase i va dir, només, que el temple és un "signe de concòrdia i unitat". No sabrem mai per quina raó aquells quatre mots finals no van fer el camí des del paper fins a la boca de Lleó XIV, però jo tinc la meva pròpia teoria. Atès que era al text definitiu lliurat als mitjans, l’explicació més factible és que el mateix Papa, allà mateix o uns instants abans, considerés que no era oportú fer cap referència a la unitat d’Espanya dins de la basílica. No només era del tot innecessari; també aixecaria polseguera i tacaria una cerimònia que va ser brillant des de gairebé tots els punts de vista. L’única nota discordant, és clar, va ser l’encerclament i l'expulsió d’uns 600 cantaires que volien cantar, fora de programa, "Els segadors", tot exhibint algunes estelades. Algú haurà de donar explicacions sobre aquesta actuació policial inaudita i desproporcionada, més pròpia de temps passats.
Durant el seu petit però intens periple català, el Papa s’ha empeltat de la cultura, la tradició, la història i la cosmovisió catalanes. No només ha anat a Montserrat i a la Sagrada Família, autèntics temples de la nostra identitat, sinó que arreu ha sentit "El Virolai", ha vist castells i ha vist desenes de senyeres i estelades als actes i als carrers. També, segons em consta, algunes persones que han tingut l’oportunitat de parlar-hi li han fet saber algunes coses que han passat en aquest país els darrers anys. Cal sumar-hi, per descomptat, que Lleó XIV és un ciutadà nord-americà nascut a Illinois, sense prejudicis, que va fer de missioner al Perú, on va aprendre quítxua. Per tant, no té cap animadversió envers la cosa catalana ni s’ha deixat influir gaire per determinats estaments ultramuntans de la Conferència Episcopal Espanyola. Serà interessant de veure quin arquebisbe de Barcelona escull el Papa els propers mesos; els dies del cardenal Omella al capdavant de l’arxidiòcesi barcelonina estan comptats perquè ja s’hauria d’haver jubilat fa cinc anys.
Tothom ara ja sap, sense cap ombra de dubte, que Gaudí no només era català, sinó catalanista. I que la Sagrada Família és molt més que una basílica; és un símbol nacional
Tot hauria anat de manera diferent si els catalans no haguéssim protestat quan vam saber que el Papa parlaria més en castellà que no pas en català, i que faria servir la llengua castellana durant la inauguració i benedicció de la torre de Jesucrist de la Sagrada Família. Als textos que havia de pronunciar, hi havia apel·lacions a la unitat d’Espanya, com hem sabut. Però el país va respondre a la manera de José María Aznar: "quien pueda hacer, que haga". La majoria vam queixar-nos a les xarxes socials o als mitjans de comunicació. Alguns bisbes i persones amb més capacitat d’accés al Vaticà també van fer-hi arribar la seva decepció. També ho va fer el nostre Govern, amb més o menys fermesa. I les organitzacions de la societat civil també van fer la seva part. Per això, i no per cap altra raó, el Papa ha acabat parlant més català que castellà durant els seus dos dies catalans. Tal com alguns vam preveure, aquest viatge ha estat un èxit per al pontífex i per a l’Església, però també ha estat una victòria de país i un triomf col·lectiu.
Tanmateix, no és cap secret que els catalans no sabem guanyar. Estem tan avesats a perdre que, quan guanyem, de vegades ni tan sols ens n’adonem. I la visita del Papa ha Catalunya ha estat una victòria clara del país, de la llengua catalana i del catalanisme. Ha estat una victòria pòstuma i esclatant d’Antoni Gaudí, també. Ha estat una alenada d’orgull nacional i cívic. Si res no hagués canviat, si no haguéssim protestat, hauríem perdut per cinc a dos; però al final hem guanyat per sis a quatre. És evident que tots, jo el primer, hauríem volgut guanyar per deu a zero, però hem guanyat igualment i ho sap tothom. Arreu del món, els diaris han remarcat que el Papa ha parlat català i s’ha acostat a la realitat catalana. Tothom ara ja sap, sense cap ombra de dubte, que Gaudí no només era català, sinó catalanista. I que la Sagrada Família és molt més que una basílica; és un símbol nacional, com ho són la torre Eiffel, la torre de Pisa o l’estàtua de la Llibertat. No tots els països en tenen un. Per exemple, quin té Espanya? Jo no ho sé. Parlant d’Espanya, determinada premsa i alguns opinadors de Madrid treuen escuma per la boca, la qual cosa sempre és molt indicativa de la seva percepció de les coses. Gaudim, doncs, de l’èxit i celebrem-ho. I, si de tot això d’aquests dos dies, en collim més fruits en el futur, l’èxit ja serà absolut. Potser el Papa ha sembrat i ens tocarà collir, si som prou intel·ligents.