La Catalunya d’avui està recoberta d’una malla que ho fa tot tou, silenciós i gris. L’equivalent polític d’aquesta sordina nacional és el socialisme, evidentment, però el país està tan desarmat i tan traumatitzat que aquest socialisme ja és un modus operandi que escapa al PSC, el seu partit. És una manera de fer que simula haver oblidat el procés i ho fa tot amb l’objectiu que no es torni a repetir, que a cap sector del país no hi hagi ningú que pugui acumular prou suport social ni prou autoestima per tornar a fer res que foradi la malla tova. Si res no és substancial, res no val prou la pena. Aquest sentit de la futilesa general amb què la classe política catalana ha col·laborat a anestesiar-nos, ho amara tot. És l’ingredient principal perquè sentim que és el moment de la grisor, i que només podem destacar en alguna cosa si som els millors d’entre els grisos. Al fons del paladar hi carreguem el regust desagradable que al país d’avui tot el que hi triomfa està fet d’una certa banalitat: de la política a la televisió, passant pels pòdcasts, els llibres o el mateix articulisme.

“Protestar no és terrorisme” i “protestar és terrorisme si ets català” no són la mateixa cosa. Dir-ho de la segona manera comporta que Jordi Évole —que proposa espanyolitzar-nos— no surti a la foto

En aquest ecosistema que habita sota la malla tova, hi ha qui, havent col·laborat activament amb els partits durant els anys del procés, avui procura fer de contrapès a l’Estat. O fer-ho creure. Però en un país que s’ha reorganitzat a partir de la resposta traumàtica a la repressió política, si aquest contrapès no frega amb els marges de l’Estat espanyol, no és més que èpica i teatralització. Òmnium Cultural n’és el més clar dels exemples, perquè s’ha anat aigualint al mateix ritme que els partits catalans per tal de poder-hi coexistir. Entre tots s’han llimat les impureses per adaptar-se al nou moment polític que ells mateixos han consentit i, qui no ho ha aconseguit —com l’ANC—, ha acabat fet una espiral de vergonyes públiques i senyors xirucaires.

“Protestar no és terrorisme” i “protestar és terrorisme si ets català” no són la mateixa cosa. Dir-ho de la segona manera comporta que Jordi Évole —que fa menys d’un mes proposava espanyolitzar-nos— no surti a la foto. Hi ha una sèrie de consignes que van vertebrar el procés i que avui, després de la violència, la repressió i el 155 de l’estat espanyol, haurien d’estar, més que superades, desballestades. Però són les consignes que permeten que la classe política i les organitzacions que les ronden —com Òmnium— puguin mantenir sota control l’estat d’opinió del país. Organitzar una fotografia com la del dilluns passat, amb cares conegudes, sota la fluixesa d’un “protestar no és terrorisme”, serveix per dir: “ara toca això”. Ara toca desnacionalitzar el discurs i parlar de drets civils, ara toca dir obvietats perquè l’Andreu Buenafuente pugui sortir a la foto. Ara toca PSC.

És un pacte de silenci avalat per algunes de les cares amb més altaveus a disposició del país, i tot amb la intenció que l’agenda independentista no descarrili una altra vegada

Hi ha qui en una proclama com aquesta hi veu ingenuïtat. Però és precisament perquè l’independentisme del procés va articular un moviment consolidat en “el món ens mira” i en “ni un paper a terra” que no va arribar enlloc, que ara ja hi ha consciència. Serveix perquè no sembli que gires l’esquena al país sense posar-te en gaires problemes. Ara, més que infantilisme, ja és mala intenció. És el moment del reformisme i de fer creure que els únics consensos de país que valen són els que són prou tous perquè qui compra una vegada i una altra els mantres espanyolistes s’hi pugui sentir còmode. És tot tou per no trencar la malla. És tou com investir un president espanyol en nom d’un acord històric, com pactar uns pressupostos de la Generalitat amb el PSC o com sorprendre’s perquè l’espanyolisme mediàtic d’El Mundo fa servir la Sílvia Orriols per atacar-nos les febleses, perquè “l’independentisme queda desacreditat”. És un pacte de silenci avalat per algunes de les cares amb més altaveus a disposició del país, i tot amb la intenció que l’agenda independentista no descarrili una altra vegada. Que a ningú no se li acudeixi dir que ens passa perquè som catalans, que una cosa no torni a portar a l’altra. Que no es trenqui la malla, perquè si tot és tou, tothom està molt més tranquil.