El document de la patronal Foment del Treball que xifra en gairebé 60.000 milions d’euros el dèficit d’inversions a Catalunya és la prova fefaent de l’orfandat política dels ciutadans del Principat. No hi ha en aquests moments cap govern ni cap partit —ni espanyol ni català— que pugui demostrar amb fets tangibles que la seva actuació està resultant útil per revertir aquesta situació que el president de Foment, Josep Sánchez Llibre, ha descrit com a “alarmant, profundament indignant i absolutament intolerable”.

Molt escandalosa ha de ser la situació perquè hagi de ser la patronal de tradició més conservadora qui tingui el coratge de posar en evidència la negligència de l’establishment polític. Ens hauríem de remuntar un segle per recordar quelcom de semblant, els temps en què els Güell, Girona, Alsina o Cambó defensaven els interessos del país, bé que des d’una posició més ideològica que no pas ara. Òbviament i com no podria ser d’una altra manera, Sánchez Llibre aixeca la veu perquè el dèficit d'infraestructures atempta contra la competitivitat de les empreses, però en aquest cas l’informe titulat El dèficit d’inversió en infraestructures a Catalunya 2009-2025 no reclama el que podríem considerar privilegis de classe, sinó que denuncia una injustícia que afecta sobretot el conjunt de la ciutadania, i els perjudicis sempre s’acarnissen amb els sectors menys afavorits, els usuaris de Rodalies, els quals no tenen més remei que circular per una xarxa ferroviària que cau a trossos, sense oblidar l’obsolescència de la xarxa elèctrica, la gestió de l’aigua i el dèficit d’equipaments i de recursos en sanitat i educació.

La dada més significativa de l’informe de Foment és la constatació que el volum d’inversió és inferior al mateix desgast de les infraestructures, és a dir que ni tan sols es fa el manteniment que cal, la qual cosa suposa una creixent constant del dèficit. Tanmateix, el que és políticament rellevant no és només que les administracions ignorin els problemes, que també, sinó que quan els reconeixen i fan un pressupost per intentar resoldre’ls, el pressupost no es porta a terme. És l’evidència de la negligència política en primer lloc de l’administració central, i en segon lloc de l’administració catalana, que no ha estat a l'altura d’assumir la responsabilitat que li correspon de servir els seus administrats.

El document de Foment sobre el dèficit acumulat d’infraestructures és la prova fefaent de l’orfandat política dels ciutadans de Catalunya. Molt escandalosa ha de ser la situació perquè hagi de ser la patronal de tradició més conservadora qui tingui el coratge de posar en evidència la negligència de l’establishment polític.

La negligència dels governs de l’Estat és quelcom prou conegut i ha estat una constant independentment de quin partit ocupava l’Executiu. El dèficit s’arrossega des de fa tants anys que difícilment es pot trobar gaire diferència entre PSOE i PP. Ara, però, governen els socialistes i ho fan gràcies als suports catalans que han estat imprescindibles perquè Pedro Sánchez hagi accedit al poder i s’hagi mantingut a la Moncloa els darrers vuit anys. Es miri com es miri, el balanç és el que és. Sánchez té moltes virtuts, entre elles l’audàcia per fer combregar els aliats catalans amb rodes de molí. Un informe previ al de Foment, de la Cambra de Comerç, assenyalava que el grau d’execució de la inversió de l’Estat a Catalunya el 2022 fou del 42,9%, lluny del 73,2% de la mitjana estatal regionalitzada. Això equival a dir que la discriminació dels catalans és sistemàtica.

Si la responsabilitat recau principalment en els que governen, el Partit dels Socialistes de Catalunya és un destinatari principal del missatge de Foment. Sobretot perquè el PSC ha estat la peça clau que sosté el PSOE al govern de l’Estat i, en canvi, no ha estat capaç de fer-se valdre per revertir la situació. Si els socialistes no són capaços de fer el PSOE complir en aquestes circumstàncies, voldrà dir que la seva incapacitat d’exigir o d’incomodar un govern amb qui comparteix projecte és inherent al mateix projecte.

Salvador Illa s’ha presentat més com un gestor dels assumptes materials que, com sol dir, més preocupen a la gent, per contraposar-ho als seus antecessors compromesos amb les reivindicacions nacionals, com si fossin opcions incompatibles, però la realitat és que sota el seu mandat res no acaba de funcionar. Anuncia cada dia i cada setmana pluges de milions per tot, però l’agència publicitària governamental tampoc té gaire èxit. Tothom està descontent amb el Govern que s’autoanomena de tothom: els mestres, els metges, els pagesos, les entitats del tercer sector i tot té a veure amb els diners que no arriben i que ni es reclamen ni es pensen exigir.

La paradoxa és que malgrat aquesta sensació de descontentament generalitzat, segurament Illa tornarà a guanyar les eleccions catalanes tot i que les enquestes li pronostiquen resultats a la baixa. Guanyarà per incompareixença de contrincants. No hi ha alternativa. O més ben dit, no hi ha alternativa catalanista, perquè d’alternativa espanyolista sí que n’hi ha i funciona sovint al Parlament quan PSC, PP i Vox ho consideren necessari.

Matisem. No hi ha alternativa política catalanista, entesa com la defensa prioritària dels interessos dels ciutadans de Catalunya. Catalanisme i tant que n’hi ha. El catalanisme és tanta gent preocupada pel dèficit d’infraestructures, per l’economia del país, per la llengua i la cultura i que expressa la seva voluntat de ser catalans... i no és agosarat sostenir, d’acord amb les enquestes, que són una majoria que no troba qui defensi amb efectivitat tangible els interessos diguem-ne nacionals.

La complicitat catalanista ha estat substituïda pel teatre de les rivalitats ideològiques per la disputa de les engrunes institucionals. El portaveu d’Esquerra Republicana, Gabriel Rufián, lidera aquest nou paradigma, i tot apunta que la diputada Orriols acabarà la feina de fer impossible cap mena de reagrupament

Al llarg de la història, el catalanisme, no confondre amb l’independentisme, ha estat un moviment transversal que s’identificava amb objectius concrets i compartits. És una obvietat prou repetida que la defensa dels interessos nacionals, aquí i arreu, requereix abans que res la complicitat de totes les forces compromeses per damunt de qualsevol plantejament ideològic. Mai una nació dividida pot plantejar cap batalla amb possibilitats d’èxit. 

Aquella complicitat, els partits suposadament catalanistes l’han substituït pel teatre de les rivalitats ideològiques en la disputa de les engrunes institucionals. Des de la reforma de l’Estatut de 2006 fins al procés totes les estratègies dels partits catalans tenien com a objectiu no pas guanyar sobirania com deien, sinó mossegar-se mútuament l’espai. En això, també cal dir, no tots han actuat amb la mateixa esquírria. La dèria d’un antipujolisme rancuniós ha estat omnipresent. No es pot negar que el diputat Rufián lidera aquest nou paradigma, de moment amb bons resultats personals, i tot apunta que la diputada Orriols acabarà la feina de fer impossible, almenys a mitjà termini, cap mena de reagrupament catalanista.

Tal dia farà un any o un segle. El catalanisme ha tingut èpoques d’auge i de davallada. El professor Joan Hortalà i Arau té escrit un opuscle on classifica els cicles de l’auge catalanista, des de la guerra dels Segadors, fins al darrer procés sobiranista, passant pel Decret de Nova Planta, la Renaixença, la Mancomunitat, i la Generalitat. Són cicles que s’han repetit, més o menys, cada seixanta anys. Així que hauran d’espavilar-se, els que siguin vius, a rescatar el país de l’actual davallada. Mentrestant, com sempre ha passat, ja hi ha i continuarà havent-hi gent que procurarà pel seu compte, ves, quin remei, contrarestar el vent desfavorable, creant riquesa i procurant que la llengua pròpia no desaparegui.