Ha passat més d’un any des que es va destapar l’escàndol de la DGAIA, i encara no hem aclarit on són els 167,5 milions d’euros que, segons la Sindicatura de Comptes, el Departament de Drets Socials va pagar indegudament entre el 2016 i el 2024 (per a entendre aquesta xifra, és similar al pressupost anual de l’Ajuntament de Girona). El cas és un enorme piló de fems que empudega tota la legislatura, i que els nostres polítics –i els mitjans afins– han volgut ignorar.
Repassem d’on ve tot plegat. Fa uns anys, l’administració catalana va decidir privatitzar el SEVAP (Servei de Valoració i Acompanyament al Major d’Edat), encarregat de les prestacions econòmiques que es concedien als joves extutelats, i el contracte va anar a parar a la unió temporal d’empreses formada per les fundacions Resilis i Mercè Fontanilles. Un informe de la Sindicatura de Comptes va destapar que Resilis havia creat places fantasma, i que havia continuat cobrant subvencions de la DGAIA per a joves que haurien d’haver estat fora del sistema –perquè, per exemple, residien fora de Catalunya o tenien ingressos que excedien els límits per a percebre la prestació. La Sindicatura va escriure: “En el període 2016-2024 el volum d’imports pagats indegudament és d’almenys 167,56 milions d’euros, dels quals 7,17 milions pertanyen a expedients prescrits.” I també que “no s’ha fomentat una cultura de regularitat i transparència de les activitats finançades amb fons públics, ni es difonen resultats vinculats a les activitats”.
El cas mostra la manera de funcionar d’un Tercer Sector gegantí creat per ajudar els més vulnerables, però que avui s’ha convertit en una menjadora per a una casta de privilegiats d’esquerres. Fa temps que hi ha mitjans que en denuncien males pràctiques sense que ningú hi faci res: sabem, per exemple, que algunes d’aquestes fundacions paguen lloguers desorbitats per habitatges que són propietat dels seus directius. De vegades em pregunto quin era l’objectiu real d’aquella llei Aragonès que no es va aprovar mai, i que va impulsar el futur president quan era conseller d’Economia. Es volia promoure l’externalització de molts serveis que tocarien a l’administració, precisament el mecanisme que ha permès la corrupció a la DGAIA.
La classe política ha silenciat un escàndol que empastifa els grans partits
En els anys investigats per la Sindicatura, el Departament de Drets Socials ha estat en mans de Junts, ERC i el PSC. Tot i això, el cas afecta especialment Esquerra Republicana, i aquest partit ha jugat la carta del moralisme i de la confusió. La diputada Najat Driouech va advertir en una comissió al Parlament que “compte amb quin discurs volem alimentar, que no és un altre que el de l’extrema dreta”, i així va inaugurar la pràctica d’etiquetar de feixista tot allò que no agrada al poder. El diputat Oriol Amorós va posar en dubte l’actuació de la Sindicatura de Comptes i hi va veure una possible motivació política, i altres integrants del partit van acusar de “treballar per a Aliança Catalana” a qui en parlava. També cal mencionar un fet força curiós: quan ja se sabia que es publicaria l’informe de la Sindicatura, de sobte es va destapar un cas execrable de pederàstia dins de la DGAIA. Allò va servir per a barrejar-ho tot i que es parlés més de proxenetisme que no pas del desviament de diners públics.
El cas, de moment, no ha tingut cap recorregut judicial. Fa poc un jutge de Barcelona va descartar d’investigar una querella presentada per la plataforma Acció Cassandra, amb l’argument que l’informe no suposa cap element constitutiu de delicte més enllà de deficiències administratives (la plataforma hi ha presentat recurs). El Govern també va decidir condonar els pagaments indeguts en nom de la “justícia social”, i el Parlament va convalidar el decret amb el suport del PSC, Junts, ERC, els comuns i la CUP. No en sabem la quantitat exacta, tot i que la consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, va parlar de 4,7 milions d'euros. Resta saber, per tant, on són els altres 162,8 milions. L’exemplaritat en l’ús dels diners públics no ha estat mai una característica del nostre país, i per això l’aparició del Menjòmetre, una eina digital que permet consultar fàcilment les subvencions i els contractes públics, ha provocat un curtcircuit a les nostres elits.
Aquesta setmana el Telenotícies explicava la situació d’en Juan, un senyor vallenc de gairebé vuitanta anys que viu a la furgoneta perquè no li van renovar el contracte de lloguer i no ha trobat un pis que pugui pagar. On és tot aquest enorme Tercer Sector per a un cas així? Què s’hauria pogut fer amb uns 167 milions ben gestionats? L’escàndol de la DGAIA barreja tres dels pilars que decidiran les properes eleccions –l’empobriment general, la immigració i el mal ús dels fons públics–, i el més gros és que ni els partits ni els mitjans públics en parlaran en campanya. Al capdavall, veuen els ciutadans com uns éssers immadurs amb un sol objectiu a la vida: pagar impostos i callar.