Que n’ets d’interessada, oh, Ada. I que n’és de coincident, estimada, que el clímax de la crisi d’habitatge arribi ara que dones el retorn a la vida política per cosa consumada. No et vols perdre cap batucada, Ada. No podries suportar que el món continués girant mentre tu ets a la banqueta, expectant. Perquè no hi ha món més enllà de tu mateixa, no hi ha tertúlia on no vulguis aparèixer, no hi ha ocasió en què decideixis no trepitjar plató. Tot desnonament és un escenari plaent si pots jugar-lo a favor del teu reviscolament. Igual que els fons voltor, de les desgràcies alienes en treus profit amb ànim catalitzador. Feia dies que no ens vèiem, Ada, perquè després d’encasquetar-nos en Collboni d’alcalde, vas anunciar la teva retirada. Però tu no en saps, de marxar: de qualsevol batussa política en treus una excusa personal per tornar.
Com que ets el centre de l’univers, la protagonista de la teva pròpia pel·lícula, el personatge principal d’una novel·la magistral, de tant en tant et cal treure a passejar el teu ego monumental com si es tractés d’un fet accidental. Ja ens coneixem, Ada: tenim assumit que estàs un xic desgavellada. Ara vols que ens empassem que no pots pagar el lloguer. Que, després de cobrar un sou públic durant deu anys, l’ajuda d’un familiar has de menester. Que ara, precisament ara, que l’habitatge torna a ser un tema central de debat, resulta que els astres s’han alineat: amb un sol sou no et podies mantenir. No em sorprendrà que algú pensi. Ada, que tanta coincidència s’assembla molt a mentir. I que tanta autoreferència ens remeti a aquell tuit, la piulada en què anunciaves el teu aniversari rememorant la mort de Salvador Puig Antich.
Ara, precisament ara, que l’habitatge torna a ser un tema central de debat, resulta que els astres s’han alineat: amb un sol sou no et podies mantenir
Tractem un moment aquesta qüestió perquè és un misteri sense parió: no és curiós que, de tot el que passa en abstracte, col·lectivament i en present, tu sempre en tinguis una experiència íntima equivalent? Ada, ets un oracle. Quin espectacle! Per a qualsevol persona amb dos dits de front, aquest personalisme seria símptoma d’un clar narcisisme, però també d’un cert despotisme. Per als teus seguidors, Ada, per a la massa d’acrítics que tens encaterinada, tot plegat només són mostres d’una talla política provada. Amb la pretensió de posar-te al nivell dels qui pateixen les males decisions polítiques en primera persona, la teva mesquinesa em suscita una repulsió pregona. Però si tu has tingut trona! No ets una ciutadana més: durant anys has ostentat càrrecs polítics en nom del progrés. Tens sempre el morro a punt, Ada, per fer veure que tu només passaves per aquí. Que, en el model de ciutat que avui expulsa els barcelonins, tu no hi has tingut res a dir. De vegades, la teva barreja perfecta de cinisme i hipocresia em fot hasta patir. Sincerament, a mi no em deixaria dormir.
Però tu hi estàs avesada, Ada. Per a tu, tot plegat només és una ocasió més de ser admirada, de rebre atenció, de donar-te per cobrada. Tant de val, si t’equipares a la senyora de vuitanta-set anys que va ser desnonada: necessites que et facin cas com necessites l’aire que respires. T’embadaleixes. T’enlluernes. T’extasies. Per això no et pots desprendre de la política: si no ets al centre del focus mediàtic, et sents raquítica. Ni tan sols sabem si has fet l’esforç, els darrers quatre anys, de treballar: en realitat, tots intuíem que esperaves el moment de cranquejar. I la pressió immobiliària et va com anell al dit per a recomençar allà on ho vas deixar; per abandonar la banqueta i, per fi, tornar exercir de profeta. Ja acabo, Ada, que deus haver quedat xarbotada. S’ha de ser molt beneitó, deixa’m que et digui, per empassar-se la teva fantasmada. Però ja n’hi ha, de beneitons. Qui, sinó, validaria les teves ambicions? Qui donaria credibilitat a les teves megalòmanes fabulacions? Déu n’hi do, quins caracollons. En fi, petons.