El referèndum de l’1-O encara manté ben vius tres aspectes d’història política importantíssims. Primer, va demostrar que els aparells coactius de l’estat espanyol no podran reprimir cap acte llibertari dels catalans emprant la violència física. Avui que tot el processisme polític intentarà folkloritzar el referèndum, amb els líders fotografiant-se amb urnes de plàstic com si fossin la Moreneta, l’únic que cal recordar d’aquella jornada agredolça és que, repartida la llenya al conciutadà, la policia espanyola va retirar-se del territori català. Ara que els nostres mitjans de comunicació tornen a blanquejar el pujolisme (fa ben poc, Lluís Prenafeta escarnia la independència per considerar que la tribu no és prou conscient de la força repressora de l’Estat) resulta encara més transcendental recordar la consigna; cap forma de violència física de l’Estat pot esmenar l’alliberament dels catalans.
Segon, el referèndum (i la posterior i arbitrària repressió judicial per part de l’Estat) ha palesat que els aparells judicials espanyols tampoc podran arribar a matar del tot l’independentisme. Després de comprovar com tots els diputats que signaren la DUI no tenien cap mena de planificació o capteniment per aplicar el resultat de l’1-O; de veure com l’Estat engegava un judici-pantomima per empresonar els seus principals responsables i, al seu torn, de palesar com el mateix aparell matisava el seu càstig escapçant la força dels partits a canvi del retorn al peix al cove, després de tot això, hom veu com l’independentisme continua viu. Els conciutadans estan avorrits, desenganyats i emprenyats amb els seus suposats mandataris —faltaria més!—, però les idees romanen intactes i l’abstenció electoral ha demostrat que la gent no es deixa entabanar gaire més.
Aquesta és la força de l’octubrisme, l’enorme vigència del referèndum; ni els espanyols ni els seus virreis han aconseguit esborrar-la
En tercer lloc, molts impulsàrem la idea de referèndum sobre la independència perquè sabíem que, tard o d’hora, la seva força intrínseca superaria la lògica dels partits tradicionals i ningú no podria patrimonialitzar-ne l’autoria. Això té un vessant doble: quan l’1-O es veié com una victòria de l’independentisme enfront de l’Estat, encara que fos durant hores, cap partit pogué apropiar-se’l sense fer el ridícul. Però aquesta idea, si em permeteu posar-me un pèl metafísic, també sobreviu dins les ombres de la dialèctica negativa; per molt que a l’1-O se li hagi furtat el seu poder emancipador i per molt que Puigdemont o Junqueras ja l’estiguin intentant intercanviar per l’amnistia, és a dir, per molt que el referèndum sigui vist com una derrota encoberta del secessionisme, aquesta seria una fallida que convergents i republicans no podran prostituir amb cap pacte polític.
Aquest és el factor que explica l’escàs entusiasme amb què la població està seguint les negociacions entre Pedro Sánchez i l’independentisme. Ara per ara, importa ben poc si aquests intercanvis de força arriben a bon port o si l’enquistament de Carles Puigdemont deriva en una repetició de les eleccions. Per molt processista que siguis, també viuràs ben conscient que l’Estat necessita pacificar l’independentisme per mantenir la falsa solidesa del règim del 78 (si tens prou anys al sac per recordar els pactes que dugueren a la Transició, aquest intercanvi de cromos encara et deixarà la pell més freda). Doncs bé, la força de l’octubrisme rau en el trencament de tots els equilibris que he anat explicant d’ençà de la tardor del 2017. Avui, durant les celebracions que tutti quanti farà del referèndum, notareu cares de profunda incomoditat, ganyotes de no saber ben bé on posar-se.
Aquesta és la força de l’octubrisme, l’enorme vigència del referèndum. Ni els espanyols ni els seus virreis han aconseguit esborrar-la. Conserveu la memòria; amb això n’hi haurà prou perquè vagin caient tots aquells que l’incompliren faltant a la paraula i, sobretot, faltant a la llei. Paciència, lectors. Paciència.