Aquesta setmana passada va morir O. J. Simpson, a qui no se’l recorda com a estrella del futbol americà, sinó com a protagonista del que va ser anomenat el judici del segle quan l’any 1995 va quedar absolt de l’assassinat de la seva exdona i de la parella d'ella. Recordo molt bé el judici perquè va ser tema de molts telenotícies. Als Estats Units, la nació sencera va seguir el procés per més raons que estrictament els fets que s’havien de jutjar; que tenien, per altra banda, ja de partença, sense sumar-hi tot el que després va passar, els elements requerits per a un bon espectacle.

Entre tot plegat, però, una qüestió molt significativa des del punt de vista social, el veredicte va mostrar al món sencer la imatge de dues comunitats enfrontades per la raça; perquè allà es jugava molt més que un partit particular entre víctimes i agressor, hi havia dos bàndols nacionals que van acollir el resultat del procés judicial de manera molt diferent. Les enquestes van posar de manifest una gran diferència entre la comunitat afroamericana i la comunitat blanca en la percepció de culpabilitat. No semblava que veiessin el mateix judici, tampoc que les proves aportades fossin les mateixes.

És evident que la mirada i l’avaluació patriarcal de totes les coses, més encara de les relacions sexuals, continua girant entorn dels drets dels homes i les obligacions de les dones

El mateix podria haver passat, no conec les dades, en termes de gènere, atesa la naturalesa dels fets que es van produir; tot i que el 1995 no és el 2024, la diferència entre homes i dones podia haver estat grossa. Una cosa i l'altra m’han fet  tornar a pensar en la divisió social que veig en el cas Dani Alves a Catalunya. A les cases, als grups d’amics i amigues, a la feina, hi ha una clara divisió, en aquest cas no per color de pell, sinó per sexe, en l’opinió majoritària sobre els fets ocorreguts i la culpabilitat o no de l’exjugador. Hi ha massa homes que veuen Alves no culpable i a la presó per culpa de les lleis actuals, no pas perquè els fets succeïts ho requerissin. I és molt preocupant!

És evident que la mirada i l’avaluació patriarcal de totes les coses, més encara, si és possible, de les relacions sexuals, continua girant entorn dels drets dels homes i les obligacions de les dones; i que, malgrat que hem avançat en el concepte d’igualtat i en la defensa dels drets de les dones, aquests principis no tenen la mateixa empremta en homes i dones. Hi ha una gran desconnexió entre els dos sexes. A cada cosa que passa, recollim evidències que aquest és un posicionament que respecten i comparteixen i entenen moltes més dones —tampoc totes— que no pas homes. I és especialment sagnant veure aquesta disparitat entre dones i homes que conviuen junts, parlo tant en el terreny particular —molt més difícil encara, al meu entendre— com en el terreny públic. Comença a ser molt urgent que els homes, en general, s’interroguin a ells mateixos sobre temes de gènere, perquè el cisma ja no és només una qüestió d’uns quants, pot ser d’un país sencer.