Sense poder gaudir gaire temps d’haver amnistiat Pedro Sánchez, l’independentisme es disposa a enfrontar-se ben aviat a unes eleccions amb l’absència total de cap mena d’obra de govern. Si fa uns anys encara tenien la vergonya de parlar sobre la unitat del famós 52% al Parlament, ara els partits del processisme ja s’escalfen per a una lluita descarnada que deixarà en safata la campanya a Salvador Illa, que només ha de contemplar com les feres van devorant-se fins i tot els tendrums per poder erigir-se davant el poble com una opció més aviat poc sexy però ordenada. De fet, la buidor de projectes és tan manifesta que, ara per ara, l’únic interès dels comicis és l’ambigüitat del possible retorn del Sant Cristo Gros de Waterloo; i, en això de les mitges tintes i de l’imperi de la hipòtesi, els convergents no tenen cap rival al món. De moment, Puigdemont és al centre.

El somni humit dels convergents seria reciclar pòsters i anuncis de les europees del 2019, en aquella campanya creada pels nanos de l’Opus i Elsa Artadi on l’estimada Sílvia Bel deia allò de “si vols que torni el president, has de votar el president” com si recités el Cant Espiritual de l’avi Maragall. Però a Junts també hi ha gent amb una mica de memòria que recorda com el mateix Puigdemont ja quedà en segon lloc a les eleccions del 2017 i en tercer a les del 2021, artificiosament reencarnat en Laura Borràs. També intueixen que hi ha gent que no acaba de ser tan tòtila com es pensa el president 130, individus que recordem la negativa d’aplicar el resultat de l'1-O, la brillant idea de suspendre la DUI (repeteixo per enèsima; sense cap votació parlamentària) i també aquest retorn en diferit després d’haver dit que Pedro Sánchez era un triler, per acabar pactant-hi l’amnistia.

Consegüentment, confiar-ho tot en la mentida sistemàtica ja no resulta una aposta segura. Al seu torn, Esquerra vol contraposar el foc dels nostàlgics amb la cantarella d’una obra de govern (per dir-ho en el seu particular idiolecte) tan sòlida com robusta, i en la carretada de milions d’euros que s’haurien repartit mitjançant el nonat projecte de pressupostos. La idea té conya car —per aquelles coses de la vida, mercès a la sequera i a un dissortadíssim assassinat a la cuina d’una presó— els catalans hem descobert que el nostre Govern tenia consellers que s’ocupaven d’aitals menesters. La invisibilitat permanent no és patrimoni únic dels republicans, puix que la CUP també ha optat per desaparèixer quasi totalment del mapa, i dels anticapitalistes només n’ha sobreviscut un alcalde gironí que sembla sociovergent fins i tot quan anuncia l’horterada aquesta del Temps de Flors.

Davant del buit absolut, del personalisme en decadència i de les fórmules que només pretenen llepar les engrunes del món convergent, l’única sortida que té la política catalana és l’expulsió de tots els virreis que encara perviuen de l’espanyolització del país

Per fortuna, a l’ANC llegeixen articles de qualitat (de res, companys) i han acabat negligint la possibilitat d’incomplir la seva raó d’ésser amb la mandanga de la llista cínica, la qual cosa hauria d’haver comportat que –malgrat ser més convergent que el monyo de Marta Ferrusola– la malastruga Dolors Feliu hagués presentat la dimissió com a presidenta de l’ens ahir mateix. Dit això, els partits del processisme també han accelerat el calendari electoral per evitar la fragmentació del quart/cinquè espai d’Orriols i Ponsatí, obligades a córrer de valent; la primera per convertir l’aïllacionisme purificador de la raça en un fenomen que passi del municipalisme a tot el país (Albiol ho va intentar, amb poc èxit), i la segona per fer-nos oblidar que la bella teoria d’un moviment polític cuinat a foc lent i amb la participació de la societat civil ja estava tramat per esdevenir un partit polític.

Davant del buit absolut, del personalisme en decadència i de les fórmules que només pretenen llepar les engrunes del món convergent, l’única sortida que té la política catalana és l’expulsió de tots els virreis que encara perviuen de l’espanyolització del país. El lector em respondrà que això implica regalar la Generalitat a Salvador Illa i augmentar (encara més) la dependència política de Madrid. Em permeto recordar-los que l’independentisme va créixer i consolidar-se sota la presidència de José Montilla, quan hom veié que fins i tot un PSC sovint molt més combatiu que el de Maragall havia d’admetre que la Generalitat és una gestoria que només val per repartir sous. Ara l’essencial és expulsar la gent que ha viscut del 155; inclosa Clara Ponsatí, que l’any 2017 sabia perfectament totes les enganyifes de Puigdemont i, tot i això, se’n va aprofitar per ser eurodiputada.

L’abstenció a les darreres eleccions generals i municipals han despullat el cinisme de la partitocràcia processista com cap altre mecanisme polític. Ara cal rematar la feina al Parlament, per deixar sense recursos els vividors de l’ocupació i treballar perquè les restes vives de la nació edifiquin els nous fonaments del conflicte. El 12-M només tindrà com a candidats els virreis i les larves que pretenen nodrir-se de la seva llastimosa brossa. Ara teniu la possibilitat d’expulsar-los i de començar a reguanyar el poder amb paciència. Tot alhora.