Com bé sabrà l’amic lector, des de dimecres ja podem fer la declaració de la renda. Ara que tothom comença a passar comptes amb Hisenda (de fet és més aviat al contrari), qui més qui menys busca aquelles despeses que hom es pugui desgravar per atenuar una mica la balança individual amb l’erari públic. En aquest capítol, el de les deduccions, les comunitats autònomes tenen la possibilitat d’afegir-ne per als seus ciutadans sempre que demostrin que hi viuen.

En el cas d’Andalusia, amic contribuent, sàpiga que, si vostè fos andalús i estigués apuntat al gimnàs (o pot acreditar que ha pagat per fer exercici físic), això desgrava. En concret, els ciutadans andalusos es podran deduir el 15% de les quantitats pagades en “gimnasos, centres i clubs esportius, federacions i seccions esportives o de recreació esportiva d'entitats no esportives”. També desgrava tenir gos i portar-lo al veterinari: es dedueixen el 30% de les quantitats pagades en vacunacions, desparasitació i resta de tractaments obligatoris, així com les despeses d'esterilització. La deducció es pot aplicar durant l'any següent a l'adquisició de l'animal i s'amplia a tres anys en casos d'adopció, mentre que no hi ha límit en el cas de gossos d'assistència.

També desgraven tractaments veterinaris, les extraescolars i la defensa jurídica per plets laborals

El 17 de maig hi ha eleccions a Andalusia, de manera que —aquest any— l’exercici d’omplir la declaració de la renda coincidirà amb la campanya electoral. Potser per això el govern andalús és tan generós amb unes deduccions fiscals que ja van començar el 2022 amb una baixada general del tram autonòmic de l’IRPF. Però és que a més de gimnasos i gossos, a Andalusia aquest any també desgraven les despeses educatives, les extraescolars (anglès i informàtica) o l’ajuda domèstica: es concedeix el 20% del pagat a la Seguretat Social per cotitzacions de treballadors de la llar. Ah, i si et discuteixes amb l’empresa, la defensa jurídica de qüestions laborals també està alliberada fins als 200 euros.

És evident que, a mesura que es van llegint aquestes mesures per als afortunats contribuents andalusos, hom no pot evitar anar-ho comparant amb la situació fiscal d’altres territoris de l’Estat i especialment a Catalunya, on, a més de no haver-hi tantes deduccions, sí que es mantenen impostos com el de successions. A Andalusia també hi existeix, però està rebaixat al 95%; és a dir, a la pràctica es paga una mínima quantitat per herència.

Aquest any, els andalusos es poden desgravar una part del que paguen pel gimnàs

Més enllà de qui governi a Andalusia (en aquest cas, el PP), és evident que si un govern autonòmic es pot permetre el luxe de tenir aquesta política d’impostos és perquè té diners per fer-ho. I aquí és on convé recordar que, mentre que a Catalunya, segons les últimes dades, hi ha un dèficit fiscal de 21.000 milions d’euros, a Andalusia la situació és inversa: hi ha un superàvit fiscal vers l’Estat de 6.000 milions d’euros. És a dir, mentre que a Catalunya, entre allò que aporten els seus ciutadans i allò que reben a canvi, hi ha un dèficit de 21.000 milions d’euros (és a dir, 2.586 euros per habitant,10.000 euros per família de quatre), a Andalusia l’anomenada solidaritat interterritorial els somriu amb 6.000 milions d’euros de més. Això suposen 700 euros per andalús i any, 2.800 euros de més per cada família de quatre. Amb aquest excés, és normal que el govern andalús es pugui permetre finançar sessions de body pump, zumba o step.  Sí que és veritat que la Generalitat pot dir que aquest any, a Catalunya, els menors de 35 anys es poden deduir el 10% del preu del lloguer, però és que a Andalusia és el 15%.

Queden desmentits tres relats: el de la igualtat entre espanyols, el de nacionalisme vs. ideologies i el de la demagògia

A aquesta desigualtat cal afegir-hi un altre factor que acaba de redoblar la injustícia fiscal entre territoris. L’any 2008, a Andalusia hi havia 8,1 milions d’habitants. Actualment n’hi ha 8,6. En aquests 18 anys, la població andalusa ha crescut en mig milió de persones. A Catalunya, durant el mateix període, s’ha passat dels 7,4 milions als 8,2 actuals. Amb la mateixa projecció, d'aquí a uns anys Catalunya ja tindrà més població que Andalusia, però amb la mateixa columna vertebral d’infraestructures que fa vint anys, i aquest fet també influeix en el creixement econòmic d’una zona.

Davant de fets com aquests, hi ha tres relats que salten pels aires. El primer és el de la igualtat entre espanyols. Quan es negocia com es financen les autonomies, resulta contradictori apel·lar a una igualtat entre espanyols quan a la pràctica hi ha diversos règims fiscals: a Euskadi tenen concert econòmic, a Navarra règim foral, les illes Canàries paguen menys IVA, a Madrid poden fer dumping per atraure empreses i a Andalusia et tornen part dels diners de les vacunes dels gossos amb els impostos de tothom. El segon relat que queda desmuntat és el de les dretes, les esquerres i les banderes. És evident que aquesta fotografia és estructural i sostinguda en el temps, i passa per davant la qüestió territorial que la conjuntura ideològica del govern de torn, tant a Espanya, a la Junta d'Andalusia o a la Generalitat. De fet, aquesta situació fiscal beneficia tots els andalusos, parlin la llengua que parlin, mentre que a Catalunya, parlis la llengua que parlis, hagis nascut on hagis nascut, si tens el domicili fiscal a Barcelona, Tarragona, Girona o Lleida, hi sortiràs perdent respecte dels teus compatriotes andalusos. I això em porta al tercer i darrer relat que es desfà com el sucre: el de la demagògia. Escriure articles així es considera demagog, populista i fins i tot incitador a no sé què de l’odi i el supremacisme. I és ben bé el contrari. Més aviat la indignació hauria de canviar de bàndol. Per això m’he entestat a omplir-ho de dades a risc que quedés un punt avorrit. Però, mirat una vegada i una altra, del dret i del revés, per amunt i per avall, la conclusió és que els catalans, amb els nostres impostos, estem pagant una part del gimnàs als andalusos. Literalment.