A la política, com a la vida, hi ha moments en què les decisions ja no es prenen des del marge de l'estratègia, sinó des del caire de l'abisme. Pedro Sánchez passa un d'aquests moments. La pregunta ja no és si resistirà ni com ho farà, sinó per què no pot fer cap altra cosa. Ni una moció de confiança ni una renúncia voluntària ni la dissolució de les Corts estan sobre la seva taula personal. I no ho estan perquè, en el seu cas, la retirada no és una opció política: és una condemna anticipada. La supervivència s'ha convertit en l'única estratègia racional quan el que està en joc ja no és només el poder, sinó la pròpia immunitat defensiva davant d'un horitzó penal.

Sánchez ha demostrat al llarg de la seva trajectòria política una resiliència a prova de pronòstics —que també en aquest em puc equivocar—. No només va sobreviure a la seva defenestració interna al PSOE fa gairebé una dècada, sinó que va aconseguir un retorn inesperat per assolir la secretaria general i, més tard, la presidència del Govern. Aquest recorregut l'ha modelat convertint-lo en un dirigent la motivació primària del qual no sembla ser la construcció ideològica d'un projecte polític, sinó el sosteniment —a qualsevol cost— de la seva posició. La necessitat de control, la gestió personalitzada del poder, la gestió calculada del relat i una relació instrumental amb les estructures de partit han perfilat una psicologia política que el torna especialment resistent a les pressions externes i immune al judici moral convencional. I això sense entrar en les veritables profunditats del seu perfil psicològic, que és el d'algú per a qui la caiguda no és una possibilitat, sinó una amenaça existencial.

Però més enllà de l'anterior, hi ha una raó estructural o de fons que explica per què no pot marxar: Sánchez ha creuat massa línies vermelles. El moment per aturar —o almenys modular— els procediments judicials contra la seva esposa, el seu germà o fins i tot els que s'acosten contra ell mateix, ja ha passat. No hi ha marxa enrere. La maquinària judicial està en marxa, les investigacions avancen i l'exposició pública de les seves relacions familiars i connexions institucionals han entrat en la lògica irreversible de la judicialització. Qualsevol gest de retirada avui seria llegit com un reconeixement implícit de culpa o com un signe de debilitat aprofitable no només pels seus adversaris polítics, sinó també pels actors institucionals més agressius. I tots ells esperen aquest moviment en fals com una oportunitat.

Pedro Sánchez no té ja cap incentiu per abandonar el poder. No hi ha horitzó de rehabilitació ni pacte possible que el salvi, però sí una certesa: fora del poder, només trobarà exposició, costos i solitud

A més, una vegada fora del govern, Pedro Sánchez no comptaria amb el desmesurat aparell d'assessors i fons públics de dubtós control que avui li permet intervenir mediàticament, sostenir una narrativa o contrarestar les campanyes de premsa adverses. Tampoc no tindria accés a informes, als ressorts institucionals que avui pot activar —de forma indirecta, però eficaç— per frenar danys reputacionals o anticipar-se a decisions judicials. La presidència del govern espanyol és, per a ell, una plataforma de "control de danys", no un espai de gestió pública tradicional. És un mecanisme de defensa, un punt d'observació estratègic i un instrument de pressió narrativa.

Aquest aïllament futur no seria només simbòlic: significaria deixar la seva esposa i el seu germà enfrontats a un horitzó penal sense capacitat de reacció estructurada. Els costos econòmics de les seves defenses, l'exposició mediàtica sense filtre, el desgast emocional i reputacional serien inassumibles fora del poder. Sánchez ho sap. I per això no es mou. La figura del president com a suport polític del seu entorn més íntim ja no és una metàfora: és un fet juridicoestratègic.

Si, almenys, pogués confiar que el PSOE li cobriria l'esquena, una altra podria ser la seva situació. Però aquesta xarxa tampoc no existirà, si ho deixa. El partit, encara que ara per ara li doni suport públicament, no li garanteix ni impunitat ni protecció futura. La història del PSOE és la de la desmemòria estructural: els seus líders caiguts rares vegades són acompanyats. Sánchez, que ho sap, no pot permetre's una retirada basada en promeses que, a més, no vindrien dels qui en un futur gestionaran el PSOE. I molt menys pot confiar en un blindatge institucional: ni la Fiscalia Anticorrupció ni l'UCO ni la judicatura s'aturaran ara, menys encara després d'haver estat assenyalades com a objectius (víctimes) d'operacions de clavegueres muntades des de i per al sanchisme. Aquestes institucions no perdonen i, si perdonen, no obliden.

Aquest és l'altre punt d'inflexió: l'intent de controlar els mecanismes d'investigació mitjançant operacions fosques ha deixat una empremta institucional que no pot desfer-se. Ja no hi ha marge per a una mena d'"immunitat negociada" o un concertat "pas de pàgina institucional". Al contrari, el sistema sembla decidit a avançar, precisament, com a reacció al que ha estat un atac institucional per part del sanchisme i els seus contorns. Pedro Sánchez ha trencat el pacte implícit amb els centres de poder i això, a Espanya, té conseqüències.

Marxar no significaria només perdre la presidència, sinó quedar exposat a un procés irreversible de descomposició jurídica i personal: sense retorn, sense cobertura i sense consol

A hores d'ara, ni tan sols podria ja negociar una sortida digna. Aquesta possibilitat, si mai va existir, ha quedat desautoritzada pel seu propi partit. Aquesta mateixa setmana, Emiliano García-Page —president de Castella-la Manxa i baró crític del PSOE— va declarar amb contundència que per a Sánchez ja "no hi ha sortida digna". No només ho va dir, sinó que ho va repetir amb gest greu. Aquest missatge, que molts van llegir com dirigit als adversaris del partit, tenia destinatari principal: Sánchez mateix. Perquè si alguna cosa ha deixat clar Page és que no està disposat que el PSOE carregui amb el pes d'una defensa corporativa de l'indefensable. El seu missatge és que no hi haurà xarxa ni complicitat ni escut polític per a qui, arribat el moment, hagi de retre comptes. Aquesta afirmació certifica el tancament de l'últim recurs: no hi haurà sortida honorable, ni pacte final, ni blindatge retroactiu. Només la caiguda lliure o la resistència agònica.

Davant d'aquest panorama, Pedro Sánchez no té ja cap incentiu per abandonar el poder. No hi ha horitzó de rehabilitació ni pacte possible que el salvi, però sí una certesa: fora del poder, només trobarà exposició, costos i solitud. Per això la seva única estratègia és resistir, no ja com una manera de revertir el curs dels fets, sinó com una tàctica de contenció personal. Cada dia que roman a la presidència li permet ajornar l'inevitable, guanyar temps, preparar la seva defensa, influir en el relat públic generant una interessada confusió per part d'un entorn mediàtic minvant i sostenir la seva estructura de suport. I si el desenllaç és la seva caiguda, que no hi hagi dubte: preferirà que sigui el poder el que l'abandoni a ell, i no al revés, per poder presentar-se —quan arribi el moment— com a víctima d'una conjura, no com a protagonista del seu fracàs.

En el fons, resistir ja no és una opció política, sinó una necessitat existencial. No es tracta d'una estratègia electoral ni d'una aposta per la governabilitat; és un intent d'evitar que el buit de poder es transformi en un buit de defensa. En el seu cas, marxar no significaria només perdre la presidència, sinó quedar exposat a un procés irreversible de descomposició jurídica i personal: sense retorn, sense cobertura i sense consol. Per això —i sempre amb el risc d'equivocar-me— crec que no marxarà, tot i que caurà.