L’altre dia, parlant amb un conegut, em vaig quedar amb la boca oberta quan em va dir que hi ha molts joves que es declaren asexuals; és a dir, que no senten cap atracció sexual cap a altres persones i que, per tant, no fan l’acte sexual, no carden, no foten un clau, no catxen, no fan l’amor (per als més romàntics), no follen... Verbs que, si continuem per aquest camí, cauran en l’oblit. Jo, com a bona boomer que soc, li vaig dir, tota escandalitzada, que era absolutament impossible que això fos cert, que s’ho inventava, i que, en cas de ser cert, era catastròfic. Que ara entenia per què els joves estan tan deprimits; que una vida sense sexe és una vida molt trista. Que el sexe —òbviament consentit i amb algú que et tracta amb respecte— és una font d’alegria i de felicitat. Que el món ja és prou depriment per anar rebutjant joies com el sexe. Que… Després d’hiperventilar durant deu minuts, vaig decidir que —potser ja— n’estava fent un gra massa i vaig frenar. Però el meu cap no estava d’acord amb aquella decisió i va començar a fer-se preguntes: per què no tenen ganes de follar?, es pot viure o ser feliç sense sexe?, la terra és rodona?, encara em queda llet a la nevera?, ho tenim a tocar?
Deixant de banda les dones (peri)menopàusiques, que per un tema hormonal pervers, a més de perdre l’autoestima i la dignitat entre fogot i fogot, perden el desig sexual, no trobo normal —digueu-me antiquada, carca, arcaica, obsoleta…— que una persona jove —si no hi ha cap problema subjacent— no tingui desig sexual ni ganes d’experimentar en aquest àmbit. I si és normal, no ho trobo just i pot tenir conseqüències nefastes en els joves i en la humanitat. Així que vaig decidir posar-me en contacte amb la NASA, l’MI6, el Mossad, el Club Super3 i La Trinca per descobrir què s’amagava darrere d’aquella inapetència. I aquest és l’entrellat que n’he tret. D’una banda, hi ha el factor psicològic: l’ansietat, l’estrès i la depressió són uns grans inhibidors sexuals, les causes dels quals poden ser múltiples (viure en un món capitalista i pervers, tenir una família desestructurada, haver patit experiències sexuals o relacionals traumàtiques, tenir una baixa autoestima, tenir por de decebre a l’altre, haver patit un coitus interruptus un 27 d’octubre…). I el factor de la salut física: desequilibris hormonals, obesitat, problemes de salut crònics, trastorns de conducta alimentària… i un llarg etcètera que fan molt difícil poder gaudir de la sexualitat amb normalitat.
Prefereixen l’estímul intens de la pantalla al sexe real perquè la realitat els sembla avorrida, poc intensa i decebedora
De l’altra, abusar de les pantalles, les xarxes socials i la pornografia 2.0 —que, a parer meu, és quasi sempre conseqüència del factor psicològic—, que els allunya del tocar de peus a terra, els crea expectatives irreals, els dessensibilitza i fa que prefereixin l’estímul intens de la pantalla al sexe real perquè la realitat els sembla avorrida, poc intensa i decebedora. A conseqüència d’aquest factor, els joves interactuen menys cara a cara perquè sense el mur de la pantalla no se senten segurs. La presencialitat els fa sentir vulnerables i l’eviten tant com poden. En definitiva, un gran cataclisme social, les conseqüències del qual se sumaran a la resta de cataclismes que vivim actualment.
A la conclusió que arribo, després d’haver parlat llargament amb els que tallen el bacallà, és que els joves tenen por de fotre un clau, més que per l’acte sexual en si, per les conseqüències que pot tenir a curt i llarg termini psicològicament. Perquè prefereixen estar tranquils i no tenir alts i baixos emocionals que arriscar-se a passar-ho bé. Perquè s’estimen més tenir la realitat controlada (en la mesura del que sigui possible) que aventurar-se a ser ferits i passar-ho malament. El sexe no els compensa el possible desengany, encara que hi hagi un 80% de probabilitats que no arribi a produir-se. Tenen la mirada enfocada en el futur en comptes del present. Han deixat de ser espontanis (que no és sinònim d’irresponsables) en l’única etapa de la vida que és possible ser-ne un xic. S’han volgut saltar una etapa vital que trobaran a faltar en les següents. Com a dona de quasi 47 anys (el 6 d’agost és el meu aniversari), només us puc dir una cosa (i crec que no m'equivoco): la vida és massa curta i complicada per no aprofitar les poques coses bones que ens regala.