Pedro Sánchez feia balanç avui fa vuit dies del final del seu pitjor curs polític agafant-se com un clau roent a la presumpta salut de ferro de l’economia espanyola i als 100 milions de turistes que visitaran enguany l’Estat. Al president espanyol només li va faltar sortir a la roda de premsa acompanyat d'una d’aquelles belleses rosses, nòrdiques o centreeuropees, que poblaven les piscines de les pel·lícules d'Alfredo Landa des de Miami Platja a Benidorm als anys seixanta del segle passat o apareixien al NO-DO, el noticiari franquista de projecció obligada als cinemes fins al 1976, rebent un ram de flors a peu d’escala de l’avió en qualitat de turista 1 milió. Som a l'agost del 2025 i Sánchez és el líder d’un partit (teòricament) d’esquerres però durant la seva al·locució va semblar un ministre d’Informació i Turisme del règim franquista venent les bondats d’Espanya com un país que funciona (com Rodalies), segur (com l'Eixample), obert (com el paki de la cantonada)  i tolerant (com proven les "caceres" de Torre Pacheco). “100 milions de turistes no poden estar equivocats”, va proclamar amb un somriure un pèl forçat en un rostre encara cadavèric, més propi d’un torero eixut i famolenc de la postguerra espanyola, que del galà de cinema (de barri) que en algun moment va semblar. Els signes de descomposició de la figura política o el meme de Perro Sanxe fan mal als ulls, però la pregunta que tothom fa i es fa és si, malgrat tot, aguantarà. I a fe que ho podria aconseguir. Si se'm permet el símil macabre, és possible que al final Sánchez mori, però ho farà com Franco, al llit.

Perquè, com venim dient aquí, Sánchez, malgrat que promet presentar pressupostos i vol fer durar la legislatura fins al 2027, és un ànec coix que molt difícilment podrà repetir una vegada més si és que finalment torna a presentar-se. No obstant això, té al seu favor almenys tres factors que, l’un al costat de l’altre, armen un matalàs segurament foradat però encara resistent. El primer és l’amenaça que PP i Vox, com apunten tots els sondejos, freguin o arribin a superar la xifra de 200 diputats a les pròximes eleccions. Però, si com coincidien aquest diumenge la majoria d’experts demoscòpics consultats per Martí Odriozola en la seva crònica a El Nacional, la dreta i l’extrema dreta pugen no per mèrits propis sinó per la davallada del PSOE i els seus socis de Sumar, Sánchez, paradoxalment, encara podria fer valdre allò que mentre hi ha vida, és a dir, legislatura, hi ha esperança. I que les pèssimes expectatives dels socis de la coalició d’esquerres podrien repuntar a l’alça i repetir el miracle que les dretes extremes i les extremes dretes no sumin la majoria de 176 escons. A la vegada, les expectatives de PP i Vox són una poderosa arma per dissuadir els socis del flanc dret de la majoria d’investidura de Sánchez, Junts i el PNB, de deixar-lo caure o propiciar una moció de censura encapçalada per Feijóo i amb el concurs imprescindible d’Abascal. El tercer factor és que el sanchisme, el sistema de poder construït a l’entorn del líder socialista, una vegada depurat dels Cerdán i els Ábalos, i amb el permís de Koldo i les seves cintes del soterrani, espera perpetuar-se sense Sánchez de la mateixa manera que el franquisme dur va intentar continuar manant sense Franco; i el franquisme reformista, amb Adolfo Suárez, fins i tot va superar la prova de les urnes.

Si Sánchez i Illa cauen, l'ERC que de nou controla Junqueras s'ho haurà jugat tot a la carta espanyola a canvi de res. I Junts encara més

Encara es podria afegir un quart factor als perquès d’una molt costeruda però no impossible continuïtat de la legislatura de Sánchez: Catalunya. Catalunya té la clau del desenllaç del sanchisme com la va tenir durant la transició amb el retorn de Josep Tarradellas, una operació (intel·ligent) dels hereus de Franco que va inhibir qualsevol temptativa d’evolució revolucionària, “nacional y de classe”, com deien els partits d’esquerres de l’època, en el moment liminar de màxima debilitat del règim. L’estabilitat de Salvador Illa i el seu Govern, és ara mateix la clau de volta de l’edifici del sanchisme i la nau a punt d’estavellar-se enmig de la tempesta, com el tifó que va patir el president català en la seva recent gira per la Xina com a plenipotenciari del president espanyol. Fins i tot un possible retorn de l'exili del president Carles Puigdemont durant els propers mesos, com Illa assegura públicament que desitja, hi jugaria a favor d'aquest esquema d'estabilitat que tant recorda el famós oasi català de la República.

En el mentrestant, la situació parlamentària del líder del PSC reprodueix la del seu homòleg del PSOE. Illa també vol presentar pressupostos com Sánchez i, fins i tot, continuar goivernant sense aprovar-los.  ERC (i més del que sembla, Junts) no poden deixar-lo caure perquè si Salvador Illa perd la Generalitat, Sánchez haurà perdut tot el que li queda més enllà dels murs del Pardo, vull dir, de la Moncloa. Si els presidents socialistes cauen, l'ERC que de nou controla Oriol Junqueras s'ho haurà jugat tot a la carta espanyola, aguantar Sánchez i Illa per fer política útil, a canvi de res: no hi haurà finançament ni singular ni plural ni trens que arribin alhora perquè hi pugi la turista número 100 milions. I Junts també. O encara més. 

Bon estiu.