Com apuntava en Joan J. Queralt al seu article d’ahir, la intervenció de l’advocacia de l’estat ha fulminat la idea benintencionada de creure que l’ús pervers dels nous supòsits penals era cosa del deep state, en la seva croada contra el “gobierno ilegítimo”, i amb la voluntat de mantenir la repressió contra l’independentisme en els màxims possibles. Ans al contrari, el fet que l’advocacia faci seves les instruccions de la fiscalia i utilitzi el nou delicte de desordres públics per a mantenir inalterat l’infecte delicte de sedició —afegint una versió delirant del delicte de malversació—, és la prova més inequívoca del que ja sabíem: que el govern socialista juga la mateixa partida repressiva de la justícia ideològica i que, en cap moment, ha obert cap porta a una mirada més democràtica del conflicte. De fet, aquesta percepció ja estava meridianament clara des de feia temps, atès que l’advocacia s’ha mantingut com a acusació en totes les causes que van degotant contra l’independentisme, i, com recorda en Queralt, és una advocacia in house del govern espanyol, perquè “només pot obeir les instruccions de la Moncloa sense cap marge de maniobra”.

Dit altrament, el PSOE està jugant les mateixes cartes, exactament les mateixes, que PP, Vox, Llarenes, Suprems, borbonada i la resta d’institucions espanyoles, només que ho fa amb una mica més de subtilesa. No queda marge per a cap dubte, ni és possible mantenir la lletania bonista de comuns i republicans, segons la qual existeix una altra Espanya que vol fer les coses d’una altra manera. On, per on camina, en quin forat s’amaga, quins senyals dona? Perquè no hi ha ni un sol indici d’aquesta alteritat democràtica, o, pitjor encara, tots els indicis que surten de les “dues Espanyes” van en la mateixa direcció respecte a l’independentisme: la repressiva. Ho deia el president Puigdemont en resposta a aquesta darrera ofensiva, tots a l'una, de Llarena, fiscalia i advocacia, per a poder caçar-lo: “A Espanya es fa política des dels tribunals, i es canvien els actes judicials a conveniència només per aconseguir la finalitat política de penalitzar tot el procés d’independència. Una justícia que primer em persegueix per rebel·lió, després per sedició, i que ara demanarà que em detinguin per un delicte que va Alemanya va rebutjar fa quatre anys i mig. No és una justícia previsible, i de cap manera és democràtica”.

L’evidència cau pel pes de la gravetat, tal com alguns vàrem advertir des de l’inici: tot el muntatge de modificació del Codi Penal només tenia un únic objectiu, el de fer més digerible la repressió a ulls europeus i així fer realitat el somni humit de detenir Puigdemont. I per tal de vendre el producte de manera maquillada, calia que comuns i ERC abanderessin la seva defensa, convertits en coartada perversa de l’objectiu fosc que persegueix l’Estat. No queda, doncs, cap màscara per caure, ni cap subterfugi: les cartes de l’Estat estan clares, i no són producte dels deliris obscurs del deep state, sinó d’un pensament únic de tots els estaments espanyols respecte al conflicte català. Repetim-ho, per si no ha quedat del tot clar: Llarena, fiscalia i advocacia (és a dir, la Moncloa) remant en la mateixa direcció d’una justícia repressiva.

En aquest punt, quins arguments podran esgrimir ara els col·laboradors necessaris d’aquest parany antidemocràtic? Després de la decisió de l’advocacia, què dirà Jaume Asens, o Rufián, o la resta de líders de Podem i d’ERC que han venut tota aquesta parafernàlia com un avenç democràtic? Ja no podran fer servir la paraula desjudicialització, atès que el nou Codi Penal no fa altra cosa que reforçar encara més la judicialització contra l’independentisme. Ja no podran fer servir la paraula diàleg, perquè els que haurien de plantejar-lo des de l’Estat l’han dinamitat per totes bandes. Ja no podran fer servir l’espantall del deep state, perquè tot l’Estat actua com un deep state, quan es tracta de Catalunya..., i així podríem continuar.

Els senyors d’ERC i els comuns ja no tenen excuses, ni arguments per defensar l’indefensable. Segurament tenien bones intencions quan varen plantejar l’acord de modificació, i, segurament, no varen preveure les intencions reals del PSOE a l’hora de fer el pacte. Així cal creure-ho, perquè la idea contrària, la de ser còmplices conscients d’aquest parany, seria terrible de pensar. Però, acceptada la bona intencionalitat d’origen, ara que tot queda al descobert, continuaran venent aquest producte tòxic? En quin moment Podem deixarà de fer de comparsa necessària de la repressió? I en quin moment ERC acceptarà que l’han fet servir, l’han enganyat i se n'han aprofitat per muntar un parany a l’exili i a tot l’independentisme? No hi ha marge per a les excuses, ni per al silenci, i, com diria el poeta, l’hora és greu. Si ara no hi ha una reacció contundent dels dirigents d’ERC i Podem en contra del que està passant, ni deixen en evidència el parany que ha muntat Pedro Sánchez, quedaran retratats en una foto molt fosca de la història. Són claus en un nou capítol repressiu de l’estat. Podien no saber-ho, podien no creure-ho, podien no imaginar-ho, però ara ho saben, ho han de creure i ja no tenen marge per a la imaginació. Espanya és el deep state, i si no surten ràpid d’aquest pantà repressiu, quedaran definitivament enfangats.