Poc pensàvem ahir quan vam anar a dormir, tard, per altra banda, que la notícia en llevar-nos seria una altra que els resultats electorals. Prou sucosos per moltes raons i amb una bona dosi de suspens per omplir hores i hores de conversa intranscendent. Res feia pensar que els titulars serien uns altres i, el que és més important, que molts dels pactes s’haurien de repensar. Pedro Sánchez és molt bo fent girs de guió i, a l’espera de com li surt aquest, ja ha aconseguit canviar de tema. Els resultats espanyols i catalans a les eleccions municipals i en alguns casos també autonòmiques han donat el tomb al mapa polític espanyol i Sánchez ha donat el tomb al discurs mediàtic.

No és pas el mateix, i la gent tampoc vota el mateix, les eleccions municipals, les autonòmiques i les generals, però, així i tot, el PSOE s’ho ha vist mal parat, perquè el blau està en ascens, i d’aquí que el 23 de juliol hàgim de tornar a votar. No sé pas si ho resistirem! Demanaria, insistentment, que no facin campanya, perquè no n’hem acabat una que en començarem una altra i la salut se’ns perjudica. Perquè les institucions deixen de funcionar, perquè no són gens edificants i, principalment, perquè no compleixen res —RES és RES— del que diuen. Sense anar més lluny, massa polítics no reconeixen com a seves les mateixes paraules amb les quals han guanyat els vots, una vegada vistos els resultats i els pactes que els poden mantenir a la cadira; per exemple, a Barcelona, en el cas de Colau i Collboni la mateixa nit del recompte.

Però el problema no és ni el mal a la vista ni el mal a les orelles, el problema gros, greu, gruixut és com davant d’aquestes distorsions, que moltes vegades es perceben, però no se saben explicar, s’engreixen sense parar les files de l’extrema dreta

No són, però, els únics. No hi ha el més mínim rigor en la paraula i menys encara coherència o voluntat de respectar-la i mantenir-la en la majoria de la classe política actual. Sembla que això no passa factura, però al meu entendre sí que té un efecte directe en el desencís de la ciutadania respecte dels partits polítics. A més, especialment els d’esquerres, que és d’on, suposadament, pot venir el canvi. La lògica partidista vol cada vegada més de giragonses argumentals de fórmules suposadament brillants, amb una etiqueta ben trobada, però del tot artificioses, que no convencen i que fan escorar cada vegada més població cap a la indiferència, la manca d’opció i la simplicitat suposadament efectiva dels plantejaments antidemocràtics.

No voldria ser pessimista, però avui no puc evitar-ho, trobaré segur alguna sortida. L’haurem de trobar, però, al meu entendre, fora dels partits polítics —ho hem d’intentar i tornar a intentar—, perquè entre aquests el concepte de transformació real cap a la societat igualitària i benestant en un sentit de dignitat i respecte de la ciutadania en el seu conjunt, especialment de la classe obrera en el sentit més clàssic es podreix. No vull ja ni anomenar l’eix nacional, tot i que no l’oblido! Fa mal sentir parlar a segons qui de canvi i majories progressistes d’esquerra, només els heu de mirar bé i veureu que no són pas com nosaltres. Però el problema no és ni el mal a la vista ni el mal a les orelles, el problema gros, greu, gruixut és com davant d’aquestes distorsions, que moltes vegades es perceben, però no se saben explicar, s’engreixen sense parar les files de l’extrema dreta.