Després de la darrera estafa que vol perpetrar Esquerra Republicana de Catalunya, caldrà començar a dir que l’històric partit de Macià s’ha convertit en una caricatura grotesca d’ell mateix, tan allunyat de qualsevol compromís català i tan fusionat amb els interessos espanyols que passarà a la història del nostre temps com un soci necessari de la desnacionalització de Catalunya. No ho pot fer pitjor. O, dit altrament, no pot prendre més decisions contràries a l’esperit d’un partit que té o hauria de tenir la defensa de la nació catalana com a eix fonamental.
La pastanaga del “tren orbital” és, sens dubte, la gota que fa vessar el vas d’una trajectòria de submissió al socialisme espanyol que marca el partit des de la concessió dels indults. Caldria saber exactament què varen pactar Oriol Junqueras amb Pedro Sánchez en aquelles reunions entre Bolaños i Rufián, que tantes sospites van despertar en altres presos polítics com Jordi Cuixart. “A canvi del seu indult, la nostra rendició”, era el rum-rum que circulava a l’època, idea que va quedar reblada per la ignominiosa carta que va escriure Oriol Junqueras el juny de 2021, en què renunciava explícitament a la via unilateral. Aquest era el paràgraf de la submissió: “Hem de ser conscients que la nostra resposta no va ser entesa com a plenament legítima per una part important de la societat, també de la catalana. En aquest sentit, vull reiterar que la nostra prioritat és la via escocesa, la via del pacte i de l'acord, perquè sabem que les altres vies no són viables ni transitables”.
Semblava una carta, però va ser una penyora, i des de molts sectors es va entendre com una condició pactada en secret amb la Moncloa. Sigui com sigui, després d’aquell moment humiliant, ERC va iniciar un procés d’allunyament de l’independentisme i d’entreguisme al socialisme espanyol que, lluny de reduir-se, no deixa de créixer.
Illa va ser el líder socialista que va manifestar-se amb tot l’espanyolisme, Vox i Societat Civil inclosos, en contra del procés català, en servil obediència a les tesis del seu mestre Borrell
El darrer exemple és un autèntic paradigma d’aquest gir estratègic que està convertit la vella ERC en una patètica còpia dels Comuns. Ja venien de la incomprensible decisió d’investir com a president de la Generalitat el membre del PSC que va lluitar amb més fúria contra el dret a votar i a favor d’una aplicació severa del 155. Illa va ser el líder socialista que va manifestar-se amb tot l’espanyolisme, Vox i Societat Civil inclosos, en contra del procés català, en servil obediència a les tesis del seu mestre Borrell. Investir Illa era un gest de claudicació enorme que va quedar immortalitzat amb la famosa frase de Marta Rovira quan va tornar a Catalunya: “Hem vingut per acabar la feina que vam deixar a mitges”. I la feina era acabar definitivament amb la feina... Segurament per això se'n va tornar cap a Suïssa.
Després d’aquell gest polític —que ha estat beneït amb la política agressivament espanyola d’Illa—, varen venir el reguitzell de promeses fallides que el senyor Junqueras ens venia cada vegada que feia la genuflexió a Sánchez. De tot allò, res de res, més enllà de l’exhibició desacomplexada del cinisme polític. Fins i tot l’IRPF ens prometien, i la cosa ha quedat com la resta del fum que han aconseguit. I, finalment, la quadratura del cinisme. ERC promet votar els pressupostos d’Illa, no endebades es juguen els centenars de càrrecs que té col·locats —via diputacions i Generalitat— a la mamella pública. Càrrecs que després voten disciplinadament el líder en els consells d’ERC. Una vegada s’ha empassat el primer supositori, ve el segon: votarà els pressupostos després de les eleccions andaluses (per cert, molt catalans, d'acord amb els improperis que ens han dedicat), per no enterbolir els interessos del PSOE. I tercer supositori: ni tan sols regalant aquest poder màxim a Illa és capaç de treure’n res de tangible, a excepció d’una pastanaga de fa vint anys que no tindrà culminació fins al 2040 i que depèn exclusivament de la voluntat inversora de l’Estat, que tothom sap que una vegada i una altra és inexistent. En plena situació de col·lapse ferroviari, amb milions de catalans afectats diàriament, amb un dèficit inversor criminal, el mossèn nostrat ens ven un tren orbital que té tots els números de seguir la mateixa sort que el corredor mediterrani, eternament promès i definitivament paralitzat.
Aquesta és la nació que dibuixa l’ERC de l’actualitat: una nació orbital. És a dir, una nació de paper, sotmesa als designis de l’Estat, sense capacitat de decisió ni possibilitat de defensa i governada per un home el projecte del qual és fer-la desaparèixer. La nació orbital de Junqueras, en substitució de la nació catalana. Si Macià aixequés el cap...