Mourinho torna.
Només d'escoltar-ne el nom em poso cardíac i de mala llet, i ja tinc una edat per no haver d’aguantar de nou l’estultícia de certs personatges.
Mourinho, l’antic The One —ara en hores baixes si no el ressuscita l’ésser superior—, sempre m’ha fotut una mandra existencial difícil d’explicar. M’ha provocat una mena d’erupció cutània semblant a l’herpes i la seva tornada a la lliga espanyola em sembla una desgràcia que no ens mereixem els que estimem el futbol. I són tants els que pensen com jo —culers i no culers— que la Liga de Javier Tebas ens hauria de recompensar fent gratuïts els canals de pagament per haver de suportar aquest personatge d’expressió agre i mirada arrogant —ben mirat, representant avantgarde del trumpisme. Mourinho —em costa pronunciar-ne el nom— representa una època futbolística en què el Reial Madrid va demostrar el seu veritable tarannà, aquell que va de l’espiritu de Juanito al roncerisme musclera, passant per la Sodoma i Gomorra econòmica de la llotja del Bernabéu i la prepotència castissa típica dels castellans.
Després d’aquella esperpèntica roda de premsa en què Florentino Pérez va repartir llenya a tort i a dret i va victimitzar el seu despotisme poc il·lustrat, tothom va tenir clar que el mandatari en faria una de grossa, i així va ser, tornant-nos a obsequiar amb la contractació d’un tipus que és el seu representant a la Terra, ja que el considera l’essència del madridisme senyorial. Ho va dir el mateix president madridista després que el bo d’en José fiqués el dit a l’ull a en Tito Vilanova en una de les batusses postpartit que solia provocar el portuguès quan perdia. "El teu dit ens assenyala el camí", recordo que deia la pancarta penjada al Santiago Bernabéu la setmana després d’uns fets que varen escandalitzar el futbol mundial. D’això se’n diu señorío del bo, señorío ayusista, señorío aznarista. No em puc ni imaginar com devia ser aquest señorio durant el franquisme, quan el Reial Madrid tenia dret de cuixa peninsular, convertit en el símbol d’un imperi de TBO.
Que Mourinho ja no és el que era, ho ha demostrat el temps i la seva odissea per equips que ha anat abandonant a la deriva. Passats els anys, Mourinho ha perdut supèrbia, però continua desprenent aquell tuf de superioritat, ara amb certes dosis de naftalina. Perquè molt hauria d’haver canviat —ara que està a dues passes d’aconseguir la T-Metropolitana Targeta Rosa— per no tornar a embrutar la competició com ho va fer tretze anys enrere. Si aleshores Florentino Pérez el va portar per trencar l’hegemonia de l’equip de Pep Guardiola, ara l’ha contractat per desfer l’hegemonia de la formació de Hansi Flick. L’objectiu és el mateix i els mètodes —veient com el president blanc s’ha tret la careta d’home conciliador per mostrar la seva veritable imatge de tauró de les finances— seran pitjors que llavors, perquè el narcisisme de l’entitat madridista ha entrat en barrina i necessita guanyar com sigui. Com la gent que no sap perdre, ni guanyar, com el fill únic que no accepta l’arribada d’un germà rival. Com deia José María García, "el tiempo es el único juez insobornable, que da y quita razones", però tothom sap —tret dels madridistes— que, a la desesperada, el Reial Madrid és capaç de tot per uns mèrits de conquesta amb els quals ha merescut l’honor de ser anomenat, en cercles al·lèrgics a l’entitat blanca, amb el sobrenom de Real Trampas.
Passats els anys, Mourinho ha perdut supèrbia, però continua desprenent aquell tuf de superioritat, ara amb certes dosis de naftalina
Mourinho torna.
Només d'escoltar-ne el nom em poso cardíac i de mala llet, i ja tinc una edat per no haver d’aguantar de nou l’estultícia de certs personatges.
I, naturalment, contractat Mourinho per tal de reconquerir el territori per reivindicar el dret de cuixa esportiva, l’Estat s’hi ha posat de cara i, com sempre, al servei dels interessos del Reial Madrid. A principis d’aquest segle, va ser el Mío Cid Campeador de Tercera Divisió Regional, José María Aznar, qui va ordenar al director de Caja Madrid, Miguel Blesa, que ajudés el Reial Madrid de Florentino a reflotar econòmicament una entitat en fallida. Ho va denunciar llavors José María García i es va guanyar l’expulsió d’Onda Cero, amb la consegüent desaparició del programa "Supergarcía". "Buenas noches y saludos cordiales".
Ara és Martínez Almeida qui ha sortit al rescat de l’entitat blanca modificant el Plan General de Modificación Urbana a finals del juliol del 2026, canvi que permet a l’Ajuntament de Madrid comprar per 500 milions d’euros els terrenys que el Real Trampas té a Valdebebas per convertir-los en un dels somnis humits tant de l’alcalde com de Díaz Ayuso: fer un campus tecnològic que han anomenat Madrid Innovation District —en anglès tot sona més cosmopolita—, que busca prendre l’hegemonia tecnològica a Barcelona. I això que el nivell d’anglès de tots dos no passa del my father is a farmer, del my mother is rich i del a relaxing cup of café con leche en la plaza Mayor. Se'n sortiran? Segur que sí. Preguntin sobre el tema al president Illa. Ell els ho confirmarà.
Ben mirat, la tornada de Mourinho és conseqüent amb els temps que vivim, instal·lats com estem a Catalunya en un 155 a l’ombra. La putada és que el Barça va massa bé i això no es pot permetre. El que no ens mata ens fa més forts? Ja ho veurem. De moment, només puc dir-li al bo d'en Flick que es calci, que venen mal dades.