Aquest dissabte, el suplement Cultura/s de La Vanguardia sorprenia la secta cultureta del país (també part de la illetrada i el gruix ciutadà de professió indiferent) amb una fotografia de Quim Monzó i Sergi Pàmies agafats de la mà caminant per Sant Antoni. Els mitjans de can Godó publicitaren la instantània amb l’entusiasme d’haver assistit al part d’una versió nostrada del V-J Day in Times Square d’Eisenstaedt. La fita artística s’ho valia, certament, perquè el responsable d’aquest retrat dels nostres dos sèniors en positura de nova masculinitat (un tal Pedro Madueño) decidia rematar la pensada immortalitzant-los mentre es cruspien un xurro a punt de besar-se, imitant els quissos de La dama i el rodamon de Disney. A la festa de l’amor no hi podia faltar el crític Julià Guillamon, que està a punt de publicar un llibre on els dos escriptors intenten recordar batalletes.
A mi, com us podeu imaginar, no em sorprèn gens veure com La Vanguardia escarneix i ridiculitza per enèsima vegada la literatura catalana. De fet, a principis d’aquest mes, el diari feia honor al seu hàbit de banalitzar la nostra lletra publicant una fotografia conjunta d’alguns editors independents del país (com les esplèndides Laura Huerga, Eugènia Broggi i la meva estimada Rosa Rey) tot fent-se una selfie i posturejant com si fossin gamarussos. Contemplar els meus coetanis deixant-se retratar fent el ruc em va torbar una mica, sobretot perquè tinc la seva feina en gran estima; però això de veure com dos dels nostres millors escriptors es donen la maneta supera l’enuig. Si penseu que exagero, imagineu com rebrien Pascal Quignard i Annie Ernaux la petició de fer-se una foto agafadets de la mà o la cara que fotrien Naipaul i Coetzee si els fessin morrejar-se compartint un xuixo.
Fot molta mandra haver d’escriure coses tan bàsiques, però encara fa més por assistir al fet que la conciutadania vegi com es pixen a sobre de la nostra literatura i encara els provoqui somriures de complaença
Sense anar tan lluny, cavil·leu per uns instants si La Vanguardia hauria tingut tanta creativitat fotogràfica amb dos autors respectables en llengua espanyola. Us imagineu l’aital Madueño demanant a Enrique Vila-Matas que passegi del bracet amb Eduardo Mendoza per la rambla de Catalunya? Tant me fot si en Sergi i en Quim volen celebrar el seu gamberrisme ancestral fent conyeta d’ells mateixos i mostrant-se al món com dos jubilats en conversió queer. Els agradi o no, representen la nostra literatura i han de ser els primers que es neguin a fer una pantomima tan xarona. Els ho escric precisament perquè respecto la seva obra i crec que el seu llegat literari s’ha de tenir en consideració. No n’hi ha prou que l’hagin escrit: per molta mandra que els suposi tot plegat, que ho entenc, si més no haurien de posar una mínima energia en què els seus paganinis no se’n cardin.
Jo entenc que els publicistes de can Godó es casquin palles veient dos escriptors del país fotent el pena en aquesta pantomima de fotografia, i comprenc també que no tinguin prou valentia per a prendre’s seriosament un fet tan tràgic com que tot un Premi d’Honor decideixi deixar de publicar llibres en català quan es troba en una època esplèndida per continuar escrivint. El que no m’entra a la closca és aquesta aprovació general de la tribu davant del pinso que regala La Vanguardia i que no trobaran en cap equivalent literari al món (especialment, entre les llengües que es troben en estat d’emergència). Fot molta mandra haver d’escriure coses tan bàsiques, però encara fa més por assistir al fet que la conciutadania vegi com es pixen a sobre de la nostra literatura i encara els provoqui somriures de complaença. Si m’enrabio així és justament perquè admiro en Quim i en Sergi.
Aplaudir la colonització cultural de l’enemic: aquesta és la magnitud de la tragèdia.