No existeix un dret a ser escolaritzat en la llengua materna. Per reducció a l'absurd, a Catalunya suposaria la necessitat de crear centenars de models d'escola per a les múltiples comunitats lingüístiques que s'hi han establert. Tampoc existeix, tanmateix, un dret a viure en una sola llengua dins d'un determinat territori, menys encara en aquells llocs en els quals hi ha dues llengües establertes com a oficials. Prou és obligar qualsevol instància pública a entendre les persones quan s'hi dirigeixen en qualsevol d'aquestes dues llengües, sense que això suposi el dret que ho faci en l'idioma que l'usuari del servei fa servir. Tampoc no està establert enlloc el mecanisme per assegurar que en acabar l'escolarització obligatòria es tingui una competència plena en castellà i català; de fet, puc afirmar, després de tres dècades al món universitari, que any rere any comprovo com es va deteriorant la comprensió lectora i l'expressió escrita, així com es manté entre els estudiants un nivell important de diglòssia (desavantatge sempre associat al fet de fer anar dues llengües molt semblants, la qual cosa en si mateixa és, d'altra banda, un avantatge per a l'aprenentatge de terceres llengües).
En el fons, políticament parlant, s'ha fet servir la llengua com a eina de confrontació a partir del moment en què es considera un instrument per a la construcció nacional
En aquest mar d'incerteses, hi ha dues coses clares: la competència de la Generalitat catalana per establir el model educatiu, entre els quals el d'immersió lingüística, és una possibilitat tan legítima com qualsevol altra (de fet, és el que fan algunes escoles privades amb l'alemany, el francès, l'italià, etc.), i l'existència d'una competència exclusiva de l'aparell central de l'Estat que impossibilita la capacitat del sistema de blindar res, per més que s'entossudeixi: la possibilitat de legislar de forma transversal per assegurar l'exercici de drets de tots els espanyols a qualsevol part d'Espanya. Si un dels drets és conèixer el castellà, aquesta legislació pot imposar mecanismes de reforç del coneixement del castellà a l'escola? Aquí comença el problema que ha acabat amb la providència que ha dictat el Tribunal Suprem inadmetent el recurs de cassació contra una sentència del TSJ de Catalunya que confirmava la legalitat de la mesura presa al seu dia d'acord amb la llei d'educació del ministre Wert, d'establir una tercera hora de castellà. Quin embolic jurídic, del qual la major part de la gent sens dubte tindrà només la imatge deformada propiciada pels seus polítics i mitjans de comunicació de referència: perquè ni aquella tercera hora elimina la immersió, ni assegura estudiar en la llengua materna, ni suposa més perill per al català, ni salvarà el castellà de cap suposat ostracisme, ni canviarà l'actitud dels dos bàndols enfrontats per això. Només ha posat un altre cop de manifest que no som capaços de sortir del cul-de-sac de barrejar constantment els tres poders de l'Estat en una batalla en què tots surten amb el prestigi perjudicat.
Perquè en el fons, políticament parlant, s'ha fet servir la llengua com a eina de confrontació a partir del moment en què es considera, ja per part de Jordi Pujol, un instrument per a la construcció nacional. En canvi, la realitat, que és molt tossuda, demostra que l'independentisme ha crescut de forma inversament proporcional a la manera en què el català ha abandonat el carrer. No dic que estiguin relacionats, només dic que no es poden identificar les llengües amb les nacions. En cas contrari, els Estats Units d'Amèrica no tindrien com a llengua oficial la mateixa que el país del qual es van independitzar fa gairebé tres segles, ni tot Llatinoamèrica parlaria espanyol.