Fa 24 anys que tracto amb homes. Des que tinc vida, bàsicament, i un pare i dos germans. El meu millor amic d’infantesa era un home. Soc heterosexual i ara mateix visc amb tres companys de pis, tots homes. Una mica, poc o molt, vull pensar que començo a conèixer els tarannàs de les persones amb qui no comparteixo gènere, i sento que l’arribada de l’edat adulta m’ha donat l’empenteta final per acabar de definir el dibuix. Jo he conegut els homes, sobretot els que, com jo, són heterosexuals, i puc dir que els feministes són els pitjors. He après a malfiar-me dels homes que branden la bandereta lila, perquè brandar-la és la primera excusa per deixar de fer la feina que els toca fer. La seva bandera lila és la nostra bandera vermella, perquè qui dedica esforços a assegurar-se que des de fora tothom el percep com un aliat, té el sota de la catifa ple de merda i ni se n’ha adonat.
Em costa molt saber quan critico la catalanitat des de la catalanofòbia interioritzada i quan ho faig des del saber que el millor que es pot fer per la catalanitat és destruir-la, parafrasejant Pau Riba a la meva manera. En aquest cas, però, se’m fa inevitable pensar que aquest feminisme institucionalitzat —poc més que un aparador— és un símptoma més de la tesi que en aquest país ho explica tot: als catalans ens posa calents el simulacre, perquè el simulacre garanteix suport social sense suposar riscos. És així com opera la vida política i és així com operen molts dels nostres conciutadans a la seva vida, també amb el que suposa ser feminista. En Joan Ramon —un personatge d’autoficció— diu a la biografia d’Instagram que té dues filles, la Laia i la Marta, també hi diu que li agrada molt anar en bici i el perfil ple de fotos de les paelles que fa el diumenge en família. En Joan Ramon no dubtarà un segon a compartir imatges pixelades de color lila el 25 de novembre i el 8 de març per demostrar a tot el seu entorn que és una persona exemplar i un paio com Déu mana. Malauradament, en Joan Ramon tampoc no dubtarà un segon a enviar-te una fotografia del seu penis. Com en Joan Ramon, a més petita o mitjana escala, n’hi ha molts. Homes amb articles publicats a digitals diversos parlant de feminisme que, a l’hora de la veritat, seran uns manipuladors. Militants d’esquerra indepe que et parlaran de cures a la primera cita i seran uns maltractadors psicològics. Abanderats de la revolució de l’empatia que et forçaran a follar sense condó. La part lletja del simulacre, és clar, surt quan rasques una mica, perquè a sota del simulacre sempre hi ha la farsa. Són estafadors de les aparences, carteristes de les primeres impressions, engalipadors socials.
Els meus feministes són els bons perquè ho són en silenci. Ni publiciten els seus èxits en la deconstrucció, ni eludeixen la responsabilitat i la revisió dels seus errors, que, com tothom, en tenen
Els meus feministes són els bons perquè són els autèntics. De fet, segurament molts d’ells no es deuen considerar feministes en el sentit mainstream del terme, que, com la majoria de paraules que es fan servir massa, s’acaba gastant. Quan la cosa comença a anar d’horòscops, batucades i d’imitar el maquillatge dels personatges d’Euphoria per empoderar-nos, és que s’ha viciat. D’aquesta transició de les idees a la purpurina, el més trampós és pensar que aquells homes que validen la “purpurinització” de les idees són més feministes que els altres. És mentida i és perillós, perquè en la nostra infantilització, en la nostra relegació, una vegada més, a temes que es consideren femenins, i en la nostra ceguesa, nascuda de pensar que la cosa ja està feta perquè a les ràdios hi ha programes amb dones i “de dones”, ells hi tornen a guanyar.
Els meus feministes són els bons perquè ho són en silenci. Ni publiciten els seus èxits en la deconstrucció, ni eludeixen la responsabilitat i la revisió dels seus errors, que, com tothom, en tenen. Són els qui menyspreen el simulacre i rebutgen la farsa. Són els qui, d’entrada, parteixen de la base que a mi se m’ha de tractar com un ésser humà, com una dona adulta i com una persona intel·ligent. No sé si són feministes o si s'hi senten, segurament alguns d’ells rebutjarien l’etiqueta, però no se’ls acudiria ni tractar-me com una nena petita ni pensar que el món que tinc davant dels ulls m’ha de ser explicat, o que m’han de protegir. Els meus feministes han entès quin és el seu paper, i quin és el meu, i que no els he de donar les gràcies per haver-ho fet, perquè és el que els toca.