"Entrada limitada a majors de 30 anys. Xiques!!! ―diu al grup de Whatsapp una de les amigues en llegir esta frase al cartell anunciador i adjuntar-ne una foto―. Potser haurem de portar lo carnet d’identitat, que en l’estupendes que encara estem es pensaran que no arribem al mínim de l’edat permesa!". Les emoticones, les noves (llustroses i més reals) i les velles (redonetes i eficients) omplin les pantalles dels mòbils de les amigues de somriures i gestos divertits. "Doncs no vo’n riguésseu tant ―remata una d’elles― perquè esta nit una de natros no podria anar acompanyada del seu amoret!". "Ah, però encara dura la cosa amb lo de vint-i-pocs anys?, sou parella vatros dos o com?", pregunta la despistada del grup. "Dona! Ja fa mesos que els dura la història", sentencia una altra que sempre està al cas de tot. "Si són parella o no ja és una altra cosa, que això de posar nom als sentiments…". "Sí, sí! Podeu anar parlant, que jo darrerament he fixat la mirada en un noi que esta nit tampoc no podria entrar a ballar esbojarradament", diu la que està per Barcelona. "Buai! Mira-te-la ella, que callat t’ho portaves!". "A vore, estimades, hem de fer un excel perquè jo ja em perdo, eh? Amb noms i cognoms, data de coneixença i duració de l’aventura, que pel Whatsapp al final los detalls se perden. Ah! I si pot ser una foto també. Bé, però en tot cas, avui és nit de noies, eh?", rebla l’última a intervindre. "A vore si alguna ha de trencar l’encanteri, que feia més d’any i mig que no estàvem totes juntes i soles, per l’amor de déu, per favor, si us plau!".

"Quantes vos quedareu a dormir a casa meua?", pregunta l’amfitriona. Per allò de no haver de conduir i estar tranquil·les amb una hipotètica cerveseta de més. Les que no responen és que encara s’estan pensant què fer, indecises de mena. Les que ja ho tenen clar confirmen l’assistència d’elles i del seu pijama. La festa està enfocada a les generacions nascudes entre el 1974 i el 1978. Un viatge a la música dels noranta. I als records, i als ambients, i a la gent i, en definitiva, a una època que ja no tornarà, com de fet mai no torna sencera cap època pretèrita, siga dels noranta, dels setanta o dels millennial, arribat lo cas que la joventut que avui no ha pogut entrar haja de fer tornar la seua època d’ara.

La discoteca es va omplint d’una munió de gent de trenta anys per amunt disposada a ballar i a xalar com si no hi hagués demà. Com si fos ahir. Alguns han tret de l’armari les seues millors lluentors potser confonent la festa revival amb carnaval. Res, tres mesos de diferència al calendari. I què seran tres mesos al costat dels mil anys que fa que no escoltaves i cantaves a ple pulmó aquella cançó? Will you meet me in the middle, will you meet me in the air! Les amigues van veent cares familiars amb més canes, o directament amb menys cabells, o amb més quilos o menys il·lusions. Rostres coneguts però amb més arrugues es creuen mirades sense saber si saludar-se, que un i altra saben qui són però ja han passat segles des d’aquell primer beset innocent i ara tots dos tenen una vida muntada (una altra cosa és que siga la que havien somiat).

Saben que a la vida és important tindre un amic que siga espill i ombra, perquè l’espill mai mentix i l’ombra mai s’allunya

Les amigues canvien de pista de ball sense dixar de ballar en fila índia fent-se lloc entre la multitud i passen per la part de dalt que unix les dues pistes per a ataüllar millor la gentada. Mig recolzades a la barana cada una balla a la seua manera i contempla com passa la vida al ritme de la seua retina i dels decibels. Com deu ser que sempre veus als de la teua generació més envellits que tu? O potser millor dir revellits. Natros mos conservem millor, xiques! On vas a parar! I els altres deuen pensar el mateix però al revés. És veritat que el temps no tracta a tothom per igual, com no dixa de ser cert que els qui menys s’adonen d’un canvi són aquells que el viuen. A la nostra adolescència mos imaginàvem algú de quaranta anys ―pam dalt, pam baix― i per a natros ja era vell i ara les amigues que tenen aquella mateixa edat que de jóvens creien llunyana, es consideren en la plenitud de sa vida, més estupendes que mai i, sobretot, més lliures. Ah! La llibertat. La llibertat que les ha portat a quatre divorcis (ninguna de les quatre s’ho pensava quan se va casar empesa pel tren de la vida i per l’amor etern venut a bombo i plateret. Sembla ahir totes mudades). La llibertat que els ha dut sis filles i un fill (que a vegades se’ls menjarien i d’altres els rebatrien i ara la faenada és d’elles a l’hora de quedar per a quadrar els torns amb els respectius exmarits). La mateixa llibertat que fa que una encara estiga casada (només ella sap lo que li costa mantindre a esta frase la paraula ‘encara’) i que l’última continue sent una soltera per convicció i sense fills (que veent lo panorama d’ara els sol dir: ho veeu? Tant de preguntar-me que per què jo no em casava i tenia descendència i ara veniu totes a la meua!). De quan algunes d’elles compartien pis d’estudiants universitari han passat més de vint anys i amb el temps les amigues de les amigues es van convertir també en família i ara són inseparables. I així és com les sis juntes sostoven los fonaments de la ciutat a ritme musical dels anys noranta però amb dues dècades més a unes cames que demà es despertaran amb agulletes de tant de ballar i saltar. I potser també algunes agulletes al cor de tant com han mirat enrere…

En son demà, amb les agendes del mòbil a les mans començaran a buscar nova data per a quedar, mentre fan un cafè amb llet amb la lleganya encara penjant i els matalaps i els sacs de dormir a terra. Acampada urbanita ben saludable. Lo motiu de la nova trobada serà lo de menys, no cal excusa per a arreglar el món en femení. Serà un drama quadrar els torns dels fills amb los ex, amb l’agenda barcelonina de la soltera i la vida de casada de l’única supervivent matrimonial, però acabaran trobant un espai perquè les bones amigues són com lo dolcet: sembles tip de l’àpat però sempre hi ha un tros de budell buit per a encabir-hi una llepolia. "Però si mos encantem massa en tornar a quedar, les nostres filles ja podran vindre de marxa amb natros!", amolla la més divertida i totes riuen fort mig adormides davant l’estufa, croissantets en mà gentilesa de la més organitzada del grup. Se passen los mocadors de paper les unes a les altres per a poder eixugar-se les llàgrimes, les de tristesa (que cada una se sap lo seu) i les de tant de riure (que totes saben lo de totes) i constaten que seguixen tenint pessigolles al mateix lloc.

Sort encara en tenim, pensen per a elles en veu baixa i tassa calenteta en mà, de les coses invariables ―que no vol dir inamovibles― perquè el temps passa i es mou i mos atropella quan menys mos ho esperem, però sempre hi ha punts cardinals que es queden fixes com un far guiant-mos lo camí. Juntes saben que poden despotricar de tot (que ja no tenim edat per a haver d’aguantar segons què!) i de tothom (elles incloses). Saben que ara que ve Nadal han de posar els noviets als extrems de les fotos familiars per si en un futur los han de retallar, això si és que els porten a menjar a casa; també saben que a la vida és important tindre un amic que siga espill i ombra, perquè l’espill mai mentix i l’ombra mai s’allunya, com diu un vell proverbi de no sé quin país llunyà. Saben que entre totes potser no en fan una, però que quan estan juntes són invencibles i quan no ho estan s’enyoren. I s’imaginen d’aquí a vint anys més tenint néts i potser formant part d’un club de la imserso. Elles, però, no seran d’aquelles de jugar al dòmino i vore passar el temps per la finestra des de la camilla i el guinyot. No, elles més aviat muntaran una festa revival amb música millennial, perquè l’edat d’ara és una segona joventut i arribat lo moment també la voldran reviure a base de cançons i seguir tenint agulletes.