Diu lo principi de Peter que en una organització qualsevol les persones que fan bé la seua faena són promocionades a llocs de més responsabilitat una vegada i una altra, fins que arriba un moment que topen amb lo seu propi nivell d'incompetència. Vindria a ser allò de que no tothom val per a tot i que ser bo en el que fas no implica, forçosament, que pugues ser bo en una altra matèria completament diferent o rendir igual en lo teu mateix àmbit però amb diferent càrrega i especificitat laboral. Com a contrapunt, també hi ha qui diu que hem de rebutjar este principi perquè qui s'equivoca no és la persona ascendida sinó el seu cap, per promocionar una persona no preparada per a una determinada tasca. Capítol a part mereixerien aquells que són ascendits sense mèrits. Això no ho salva ni Peter.

Esta setmana, los consellers acabats de nomenar tindran la seua primera reunió de govern. Vaja per endavant que considero que mos trobem, probablement, davant de l'executiu més tecnocràtic dels darrers cinc o sis anys. Trobem bastants noms d'experts en les respectives àrees: Jordi Puigneró pilota les Polítiques Digitals i ell és enginyer en tecnologies de la informació, Josep Maria Argimon és al capdavant de Salut i és especialista en medicina preventiva i salut pública, Tània Verge ha estat nomenada consellera de Feminismes i Igualtat i ella és catedràtica de Ciència Política i fins ara dirigia la Unitat d’Igualtat de la Universitat Pompeu Fabra i Jaume Giró conduirà Economia i fou director general de la Fundació La Caixa. Una altra cosa seria vore quines polítiques volen impulsar en funció de la seua ideologia i si estes encaixen millor o pitjor en lo model de país que volem però, d'entrada, són persones preparades que ocupen un càrrec que té a vore directament amb los estudis que van cursar i amb la seua expertesa professional. Això genera esperança.

Lo repartiment de càrrecs més per militància que no pas per expertesa professional fa vergonyeta

A l'altra banda de la balança hi tenim altres exemples si més no dubtosos: Josep González Cambray és lo nou conseller d'Educació i ell és enginyer tècnic industrial i llicenciat en màrqueting, Violant Cervera ha estat nomenada consellera de Drets Socials i és llicenciada en filologia hispànica i el nou conseller d'Empresa i Treball, Roger Torrent, va cursar ciències polítiques i té un màster en estudis territorials i urbanístics. Són persones vàlides en les matèries que van estudiar? D'entrada, no tenim motius per a dubtar-ne però en principi (de Peter) sobta vore-les al capdavant de departaments que res tenen a vore amb la seua formació acadèmica, per molt que alguns tinguen cert recorregut polític previ a les seues respectives conselleries. No és lo mateix. Això genera recel.

De fet, per posar un exemple, lo nom de Torrent -abans que se sabés quina cartera comandaria- va sonar també per a Cultura o Interior. Mos és ben bé igual lo nom propi de torn, no tenim res en contra seua i tant mos fa el partit al qual pertanyen, només diem que el repartiment de càrrecs més per militància que no pas per expertesa professional fa vergonyeta. Un no pot saber de tot. Segurament rendirien més i millor a llocs més propers al seu coneixement tècnic. Així mateix, en les darreres setmanes s'han vist moviments ben estranys en aquelles conselleries que canvien de partit. Hi ha hagut (i encara hi deu haver) càrrecs de confiança, com caps de gabinet o de premsa entre d'altres, traent los colzes per a reubicar-se allà on siga, independentment de la seua preparació. Lo carnet o el cognom pesen més i sí, mos venen noms al cap, tanmateix en casos així se diu lo pecat però no el pecador (o pecadora, vaja, que igual que hi ha segadores també hi ha pecadores). Això genera desconfiança.

A l'administració hi ha gent preparada que treballa amb honestedat i sense fer soroll i sosté la carcanada de la cosa pública per sobre dels seus superiors

Amb tot, també vinc a trencar una llança en favor d'aquelles persones que treballen a l'administració pública -ja siga amb plaça guanyada per oposicions o com a càrrec de confiança- que saben fer bé la seua faena i a qui els agrada la seua professió. Sí, n'hi ha. Potser es tracta d'una espècie en perill d'extinció però hi són. És gent que dignifica la política, tot i que no tinga carnet de cap partit ni se séntiga d'eixe món, com diria Raimon. Viuen en una voràgine constant pels canvis de càrrec dels seus superiors i alhora són la columna vertebral que fa que, tot i que els músculs vagen variant, se sostinga la carcanada. Quan es parla de càrrecs i de pagues en cert to pejoratiu -i amb raó-, estes persones no haurien d'incloure-s'hi. I aquí sí que diré noms i cognoms perquè s'ho mereixen. Perquè vull, com diria l'Ovidi. Parlo de persones anònimes per al gran públic i amb qui vaig compartir equip durant lo meu breu pas per la Conselleria de Cultura: Cristina, Anna, Marta, Àngela (de l'àrea de secretaria), Oriol, Laura i Núria (de protocol), Agustí i Hugo (de premsa) o David, Albert i Jordi (de l'equip d'escortes). Treballen amb honestedat i sense fer soroll i em van ajudar a ser una millor cap, malgrat que les circumstàncies no sempre van acompanyar, i els estic agraïda.

Finalment, tres noms propis: avui celebro que el cap de protocol de cultura, Andreu Lallana, siga restituït en lo càrrec del qual se'l va foragitar amb despotisme, en formes i fons (justícia poètica i de les grosses) i tinc molt presents Mar Novell, qui també fou bandejada amb abús de poder, i Elvira Parés, actualment al Parlament. Tres persones que estimen lo país i treballen amb honestedat. Pocs n'hi ha de tan vàlids professionalment i humana. Quan diem que si entres a l'alta política o et fas com ells o et fan fora, algunes podem dir amb lo cap ben alt que mo'n van fer fora i altres que han sigut restituïts. I la vida continua i la política passa i les amistats de veritat, amb càrrecs o sense, perduren. Perquè, malgrat nomenaments i experteses, no cal cap principi per a mesurar l'estima i els somriures dels qui arriben a la nostra vida per a quedar-s'hi.