Sortim de la nostra zona de confort i n’anem creant d’altres més allunyades de l’epicentre inicial i, amb lo temps, mos acostumem a este nou espai i altra vegada ampliem òrbites. Així, anem dibuixant tants cercles concèntrics que perdem de vista el nucli on havíem clavat la punta del compàs. Lo creixement no és descuit. Avançar no és desdibuixar-se.
De la mateixa manera que, sovint, no mos n'adonem de com n’és d’important una persona fins que la perdem —o correm lo risc de perdre-la—, tampoc no sempre detectem com hem abaixat lo llindar de la dignitat fins que ja hem perdut massa altura. Anem fent concessions per un suposat bé comú i per a quan volem aixecar el vol de nou, mirem enrere i veiem lo munt de graons que havíem arribat a descendir. La paciència no és acatament. Concedir no és exhaurir.
Van succeint-se experiències vitals, a banda i banda dels límits de les zones de confort, i van enquistant-se molèsties banals, incomoditats que de tant rondar-mos s’acaben convertint en invisibles, com lo sorollet del motor de la nevera que només te n’adones que hi és quan s’atura. Llavors sents lo silenci i t’adones de fins a quin punt aquella remor era destorbadora. I perceps una calma nova que voldries que t’habités sempre. Cal soltar llast i descongelar la nevera de tant en tant. Lo costum no és avorriment. Sobreviure no és viure.