La mort no és morir-te tu, és que es mora algú que estimes. Morir. Conjugar-lo com a verb reflexiu és, paradoxalment, més tolerable que dir-ne simplement l’infinitiu. No és lo mateix morir que morir-se. Tota mort és traumàtica i suposa un trencament que, normalment, és més difícil d’assumir per als qui es queden que per a qui marxa. Natros, los vius, som conscients de l’absència. Ells, los morts, desconeixem si ho saben, des d’allà on siga que vagen, que han dixat enrere una vida plena que ara altres senten més buida sense ells. En tot cas, mai no n’ha tornat ningú per a fer-mo’n cinc cèntims. I, mentrestant, natros seguim enyorant.
La consciència de finitud mos correspon als que seguim en vida i ignorem si des del repòs etern los nostres éssers estimats ―lo pare, la iaia, lo germà, l’amiga, la mare― estan aguaitant per una espiera conscients de la seua nova immortalitat… O es poden tornar a morir els difunts, allà al món dels difunts, i anar saltant de reencarnació en reencarnació?
A vegades mos és concedida la possibilitat d’acomiadar-mos-en, d’altres se’n van tal com van vindre al món: sense saber-ho ni decidir-ho. No encertaria a dir quina de les dues és més cruel, si la consciència o el desconeixement. Lo cas és que se’n van i com a petit regal s’emporten amb ells lo nostre mal de cap. També secrets familiars, silencis particulars, amors oblidats, converses que ja no seran. La pèrdua és una motxilla que sempre va amb tu i depén del dia pesa com un sac de rocs o és lleugera com la ingravidesa. I creem presències que porten lo seu nom i els parlem com si poguessen sentir-mos. La veritat és, però i malgrat tot, que una persona mai no es mor del tot si hi ha algú que la pensa i això mos salva. A natros i a n’ells.
La pèrdua no se supera mai, simplement s’aprén a conviure amb ella i busquem escapatòries per a fer-la més suportable: fotos, olors, llocs, records
Cada una viu lo dol com bonament pot, a la seua manera. Viure’l, però, no vol dir superar-lo. La pèrdua no se supera mai (perquè ells mai no tornen), simplement s’aprén a conviure amb ella i busquem escapatòries per a fer-la més suportable: fotos, olors, llocs, records. Fem funerals, visitem cementeris, les campanes toquen a morts i comprem flors que s’acaben marcint, com la vida mateixa de la persona a la qual les hi portem. Lo novembre és lo mes que fa més bona olor (amb permís del maig). Los cementeris s’omplin de colors i pètals a milers i penso en Antònia Vicens quan diu "morir-te encara no, tens massa deutes amb les flors". Des del nínxol estant podrien fer les paus moltes històries i saldar-se molts deutes pendents.
Per ser l’única certesa que sabem quan naixem, no li fem massa cas a la mort ni en parlem gaire, com si evitant-la hagués de desaparèixer o no vindre. I de la mateixa manera que diem sovint que la pluja no sap ploure (com si la Natura no fos prou sàvia i no fos la mà humana qui la destarotés), també devem pensar que a vegades la mort no sap morir-se. I, com deia Jesús Moncada, en un tres i no res passem d’embrions incerts a calaveres atònites i a tot estirar mos espera l’improbable paradís del registre fòssil. Ell, que també va marxar massa prompte. I et despertes un matí i ets conscient que, en paraules de Vicent Alonso, s’esdevindrà l’alba i hauràs existit només entre dos crepuscles. Un bufit, xiquets. Tampoc Joan Oliver es recordava que també havia de morir. Finalment, trobaríem l’única mort que encara té remei: la mort en vida. Aquella en què persones estimades desapareixen, s’apaguen, canvien o s’allunyen i malgrat que respiren al món dels vius ja no notes a prop lo seu alè. Estes, però, tot i l’intens dolor i la incertesa, són recuperables i qualsevol onada de mar les pot tornar a la platja i, si són afortunades, trobaran una Nausica hospitalària disposada a tindre’n cura. Mentrestant, com diria Baltasar Porcel, substituïm la vida per nostàlgia.