Dissabte 30 de setembre. Sopar d’amigues al casc antic. La ciutat respira un estrany bullici. Tothom és conscient que en son demà no és un dia qualsevol: demà és 1 d’octubre. Votarem. De sobte, mentre som a les postres, em sona el mòbil. Són les 23.15. Miro la pantalla. Lo nom que hi surt és important. Despenjo i rebo instruccions: “Montse, demà ets vocal de mesa al teu col·legi electoral. A les 6 de la matinada mira de ser-hi i, si pot ser abans, millor. Hi haurà cens universal, però això no es pot dir. Confiem en tu. Bona nit”. Dono les gràcies per la confiança i, una mica nerviosa, penjo. M’acomiado de les amigues i els explico lo primer (vocal de mesa), però no lo segon (cens universal) i marxo cap a casa pensant que he de gitar-me prompte per a poder descansar una mica, sabent —com així va acabar sent— que no dormiria gens.

Per a distraure’m, faig un cartellet per a penjar-lo al portal: “Si estàs empadronat en este edifici, lo teu col·legi electoral és lo següent” i l’acompanyo d’un mapa i tot perquè tothom qui vulga votar puga fer-ho. L’enganxo amb cel·lo i me’n torno al llit. Arribo a desfer una mica el llit però sense conciliar el son, i, al final, farta de voltar i girar, baixo cap al col·legi electoral. A la plaça de vianants del davant ja hi ha gent. Són les 4 de la matinada. Un dels bars restaurant de la vora porta termos de cafè i pastes. Som gent de totes les edats, ideologies, races i religions. Llegim. Conversem. Preparem estratègies. Juguem al guinyot. Somriem. Compartim lleganyes i il·lusions. També alguna incertesa.

Poc abans de les 8 arriben dos mossos d’esquadra i mos pregunten quines intencions tenim. Els ho expliquem i mos informen que patrullaran per la plaça per evitar qualsevol problema. Los diem que per natros no n’hi haurà cap, de problema. A tot això mos falta l’urna. Ningú de natros sap on és, només sabem que algú mos la durà. Així és. Finalment, mos la porten, amagada dins d’una bossa de plàstic, gran i negra. L’entrem amb altres andròmines perquè quede més dissimulada l’acció. Lo nostre és un col·legi menut i només té una urna assignada. Posar-la damunt la taula amb tota la litúrgia del moment és inoblidable.

Arriba l’hora d’obrir. Constituïm la mesa. La gent a fora comença a impacientar-se; amb calma, però. L’alegria de la jornada històrica que estem no només vivint, sinó creant, ens traspua per tots los porus de la pell. Escrivim los nostres noms a l’acta de constitució. Mos fem una foto tots tres: president de mesa i dos vocals. Local electoral. Districte 1. Secció 5. Tortosa. Quan se fa l’hora en punt, surto a fora: “Obrim portes!”, crido, i la gent aplaudix fort mentre els primers votants comencen a entrar. Introduïm los primers DNI i tot funciona correctament. Un de natros escriu noms i DNI a una llista, amb paper i boli. L’altre fa anar el programa informàtic. Lo president obri la ranura perquè la persona introduïsca el vot. Treball en equip.

Hi ha moments que hem de tancar portes per a poder reconfigurar el sistema informàtic. La cobertura no és gaire bona i a estones treballem les votacions amb els dispositius particulars de cada u de natros. La clau de validació per a poder fer servir el sistema informàtic de vot cau sovint, les clavegueres de l’Estat estan funcionant al màxim. “Este dominio ha sido intervenido y se encuentra a disposición de la Autoridad Judicial”, mos apareix a la pantalla; a sota, una corona del Reino de España i una espasa formant una X. A cada sotrac, canviem la contrasenya seguint les instruccions telefòniques pertinents. Tot canvia ràpid. (No sé quantes vegades vam arribar a introduir nous codis. Encara guardo el paper on els anotava en boli i a cada nou boicot lo problema se solucionava amb una nova contrasenya d’aquelles llarguíssimes. La gent a fora esperava pacient mentre natros a dins miràvem de resoldre els problemes tècnics.)

En altres moments, hem de tancar per a poder plorar sense que mos vegen. En calma i en silenci. Desfogar-mos. I mos inventem una excusa informàtica. Al mòbil comencen a arribar les imatges de les càrregues policials al poble del costat. No mos ho haguéssem pensat mai. Respirar fondo i seguir. Tornar a obrir portes i dir a la gent que tot va bé, però en realitat estem commoguts i ells també han rebut les imatges. Volem protegir-mos los uns als altres però tots sabem què hi ha. I mos ajudem mútuament. N’hi ha prou amb fer l'ullet. Un gest d’agraïment. Un tallat calentet que et regalen. I gent gran que plora mentre diposita lo vot a l’urna. I gent jove amb la llagrimeta enganxada a la gola introduint la papereta. I aquelles mirades. I aquelles mirades de complicitat entre tots i tothom i saber que som lliures com a poble i que ho estem fent possible.

Lo transistor i els auriculars. Missatges de suport d’amigues del País Valencià. Un matrimoni de gitanos, ja grans, los més coneguts de la ciutat, arriben. No els havia vist votar mai: “Algo hay que hacer, si vivimos aquí pues algo tendremos que hacer para defendernos”. I mos quedem tots de pasta de moniato. Més termos de cafè. Coc casolà. Quatre monges també hi acudixen. Famílies senceres. Lo cens universal funciona. Al voltant de les 12, però, diverses furgonetes dels Mossos d’Esquadra bloquegen lo col·legi. Rodegen la plaça i l'assetgen perquè ningú no puga entrar-hi. Natros mos quedem a dins, atrapats. La gent mos canta Els segadors des de l’altra banda del cordó policial. Pactem amagar l’urna. Anem al terrat. Lo col·legi electoral és un antiga església. La dixem entre les teules. Al fons, vistes del Port de Tortosa-Beseit. Baixem.

Més imatges mos arriben d’arreu de Catalunya. Quedem impactats. Les que més de prop mos toquen són les de la Ràpita i les de Roquetes; i si venen aquí?, mos preguntem. Entre els vídeos, en rebo un en què veig ma neboda de 16 anys a primera fila davant la Guàrdia Civil, a Roquetes. Porta la samarreta de Txarango i un clavell roig a la mà, té el braç alçat i els poca-vergonyes de la policia espanyola comencen a córrer cap a la gent espentejant-los a cops d’escut. Ella rep. Ploro de ràbia i m’encenc, però no puc abandonar el meu col·legi.

No sabem quant tardaran a entrar al local los Mossos, que són a fora de fa una estona; així doncs, decidim aixecar acta, obrir l’urna (la recuperem del terrat) i comptar els vots perquè almenys aquells no es perden. En comptabilitzem 128, dels quals 118 són ‘sí’ i 8 són ‘no’. Sí, ja ho sé, poqueta cosa, però tota pedra fa paret i els vam defensar amb ungles i dents i molta dignitat. Lo president escriu l’acta explicant les incidències, hi firmem tots tres i ho fiquem tot dins un sobre segellat. Tenim un còmplice que ha anat a la porta del darrere, a un pati de terra que hi ha. Li llancem lo sobre entre barrots de la finestra i se’n va corrents a l’Ajuntament a entregar-lo. Los altres mos quedem a donar la cara a l’espera que los Mossos entren. I, finalment, entren. Lo nostre centre es tanca definitivament. Revisen totes les instal·lacions. Veuen l’urna. Buida. Pregunten pel contingut i els diem que ho desconeixem. Mos retenen a fora al carrer i mos fan identificar. Tot en calma però amb tensió. Tenen accent oriental, no són de per aquí. Al cap d’una estona, mos dixen marxar. Ningú no s’ha mogut i mos esperen com a mostra de suport. Tots los presents decidim anar a reforçar un dels col·legis electorals més grans de la ciutat, situat al Consell Comarcal del Baix Ebre. Hi passem la tarda sencera fins que tanquen. Tots disposats a defensar les urnes si fa falta. Los cops, però, ja han parat. (Alguna trucada europea van rebre els miserables Rajoy i Soraya. Tant s’hi val. Lo mal ja estava fet. Res no tornarà a ser com abans.)

Ja de nit, la ciutat es concentra a la plaça de l’Ajuntament per seguir el recompte i els resultats en una pantalla gegant. A Tortosa, hi vota lo 51,3 per cent del cens i hi ha 10.771 ‘sí’ i 744 ‘no’. A la tele hi surten lo president Puigdemont i el vicepresident Junqueras. Declaracions del Govern. A l’alegria de la victòria (la victòria no només del resultat, sinó del simple fet de votar), s’hi suma la ràbia d’haver vist la cara més violenta de l’Estat. Aplaudiments. Abraçades. Anècdotes i cada u a casa seua.

Aquella nit tampoc no vaig poder dormir gaire. Des de llavors em sento més lliure i alhora menys segura dins d’un Estat repressor que va superar totes les línies roges imaginables. Encara ara em commou lo record d’aquell diumenge. I del dia 3. I del miserable missatge del Borbó. I dels dies que vindrien i de les persones que són a l’exili i dels presos polítics. I reconec que vaig estar moltes setmanes trasbalsada i amb la llàgrima fàcil. La fortalesa ha tornat (mai no va marxar del tot), però em costa encara ara vore imatges de les càrregues d’aquell dia i mantindre la compostura. Diuen que els que menys s’adonen d’un canvi són els que el viuen. Segurament això mos passa a natros. L’objectiu és tan gran que tot allò que hem avançat en poc temps potser mos sembla poc o lent, però és i avança i no té marxa enrere. La pasta de dents no es pot tornar a ficar al tub. Tinc a casa una urna de l’1 d’octubre i sempre que me la miro recordo què vam aconseguir aquell dia i llavors, com així de fons i en veu baixeta, taral·lejo la cançó que fem junts amb los amics de Txarango, Agafant l’horitzó, i quan arribo al meu tros lo canto més fort: Lo poble mana, el Govern obeeix!!