No és veritat que lo temps mos ho cura tot. Me costa tant, tant, tant no estimar-te. Ara tot és com un sopar sense vi ni convidats i a les andanes tot són comiats. Soc tan feliç al teu costat que odio que ja no sigues a prop. Odio odiar-te tant, saber que et trobes perdut i la vida m’impedix trobar-te. Mirar-te als ulls i potser recordar-te que abans de rendir-mos vam ser eterns. Aquell vertigen de com de ràpid que passa la vida. Abraçades que incendien l’aurora a les platges del sud. Som l’alegria que regressa, lo dia de la fúria en primavera.

Si lo soroll callés sentiries com plou, potser entendries que encara mos queda lo silenci. Que la tristesa, si és compartida, es torna ràbia que canvia vida. És tan curta la vida i són tants los comiats… Ara que complim més anys que promeses. Ara que vells amics mos han traït. Ara que ja no dormo d’una tirada i neva damunt la meua casa atrapada dins una bola de vidre. Ara que la nit sense la teua llum m’ha ensenyat que tota felicitat dixa algun damnificat. Ara, uns altres compliran los plans que natros vam traçar. Però ha de tornar a ploure, que encara seguix bruta la plaça i qui sap si hi trobem arena de platja, sota les llambordes.

Quan tu reies, jo em sentia caure en lo teu somriure. Somio al teu costat encara que ja no dorma amb tu. Què deus estar fent ara? Potser dibuixant constel·lacions als espais dels quadres que encara falten per penjar. No digues que tot era mentida, d’on surt sinó tota esta cendra? Demà ja serà tard si vens a buscar-me. És que d’oblidar, no en sé gaire. Som de nou ferida oberta. Canvia lo clima amb los anys i així com tot canvia no és estrany que jo també ho faça. Però no canvia lo meu amor per més lluny que em trobe. Lo futur m’ha nomenat amb la teua veu i demano que no em desperte a cops la teua veritat. Hi ha gent que mentix per un trosset de caliu i no hi ha dimoni que abans no fos àngel.

Probablement, Ismael Serrano amague dins seu a tots dos, que com escrivia Dovstoievski, “Déu i el dimoni s’han declarat la guerra i el camp de batalla és lo cor de l’home”. Dissabte, al Teatre Auditori de Sant Cugat (sempre tan encertat en la seua programació), va fer un dels primers concerts de la nova gira Todavía. Ell sol, guitarra i veu i alguns petits efectes sonors. Amb una cuidada escenografia en què es presenten tres ambients diferents, lo cantautor de Vallecas, com sempre li agrada recordar, i en presència del professor que quan era adolescent el va animar a cantar, Antonio Cordón, va desgranar la seua extensa discografia repleta de frases que per si soles podrien ser versos, no debades les lletres que regala són delicada poesia urbana i quotidiana. Frases que, amb petites llicències, van filant este article, paraules escrites amb anys de diferència que servixen per a parlar d’ell i que sembla que vulguen contar una mateixa narració; o potser és que los sentiments i vivències són cíclics i acabem escrivint o cantant sempre la mateixa història repetida però diferent.

Des del seu quilòmetre zero particular naixen totes les cançons que fa vint anys que acompanyen Ismael Serrano pels escenaris i van creixent com ell i los seus seguidors. Aquell qui canta per a recordar que continuem vius, ell que sempre torna per a retrobar-mos, el seu públic, malgrat que de vegades lo fum li creme els pulmons quan mira enrere i torna a respirar l’estança antiga. Ell, que fa balanç i s’adona que encara tot està per fer i que agita los seus estams amb cada melodia. La persona que l’escolta no estarà mai sola i encara que els concerts hagen d’acabar en un moment o altre (los seus solen ser llargs i intensos) sempre hi haurà qui es partisca en dos en cada adeu, qui mos done alè quan mos donéssem per vençuts. I ara a celebrar este petit miracle, que la vida ha sigut un assaig fins ara, que la vida és eterna en cinc minuts, que de la seua boca encara en surt un todavía.

Montse Castellà
Opinió Feixisme, mai més! Montse Castellà