Com se deu poder vore la botella mig plena si quasi ja s’ha trencat del tot lo vidre? Com es pot suportar una muntanya russa d’emocions tan bèstia? ¿S’entrena la resistència o simplement es resistix mentre es va caminant cap a endavant i només ets conscient de la teua fortalesa real quan mires enrere i veus tot allò que has avançat, quasi sense adonar-te’n?

Sabeu? Divendres a Barcelona feia l’últim assaig general per a la presentació del meu nou disc mentre a Madrid empresonaven els consellers Rull, Turull, Romeva, Bassa i l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, i sabent que Marta Rovira ja era cap a l’exili. A la veu li costava més de sortir que a les llàgrimes. A la nit estudiava partitures a casa d’una amiga mentre sentia els helicòpters sobrevolant la ciutat revoltada. Lo dissabte feia un dels concerts més importants de ma vida, acompanyada de Paco Ibáñez, a una sala Luz de Gas plena de llaços grocs i amb lo director del Barnasants, Pere Camps, fent un discurs de benvinguda emotiu i combatiu. Cor i intel·ligència. Remoguda i emocionada per tants sentiments convivint alhora, la veu em va sortir més alta i clara que mai i alguna llàgrima va anar coll avall. Ahir em despertava a les mil i una, ja a Tortosa, i mentre encara des del llit començava a rebre fotos i vídeos al mòbil de la meravellosa nit anterior, lo M. H. P. Puigdemont era detingut a Alemanya. No sé si riure o plorar. O tot alhora. Tot és agredolç. En lo temps que va des que us escric estes paraules fins que vatros podreu llegir-les potser hauran passat més coses que haurem d’entomar tan bé com puguem. Estem trasbalsats, remoguts, estabornits. Sí. Tanmateix, també hem de mirar d’estar units, ferms i serens. Avui, xiquets, tinc poques ganes d’escriure, no us he d’enganyar. Tan prompte ho cremaria tot com em tancaria a l’habitació a descansar amb taps a les orelles. La paraula, però, sempre ens ha de salvar.

És temps de monstres, companys, però podem fer-los fora despertant-los del malson al qual s’han infiltrat. Construïm este nou món perquè els vells dimonis no hi tinguen cabuda

Commoguts i esperançats, per als músics i per al públic del meu concert de dissabte la música i la paraula van ser una petita catarsi col·lectiva, un raig de llum enmig de tanta foscor. Mos vam abraçar i vam cantar a la vida, a la dignitat i a la llibertat. Vam sentir-mos acompanyats en lo camí. La cultura com a eina de transformació. Malgrat les hores greus que vivim voldria compartir amb vatros algunes frases de les meues noves cançons, punts de llibre per mirar de convertir el desànim i la ràbia que ara sentim en lo motor de la revolta que hem encetat i que ha de tindre, per força, un final just i feliç. “Fem camí, que la vida mai no abandona els valents, i l’alegria, com més s’utilitza, molt menys es gasta”. “Fa més la constància d’una gota que la força d’una onada, i no sempre es pot guanyar, però no totes les derrotes són irreversibles”. “Tanca els ulls, dona’m la mà, crida amb mi sense temor: Revolució!”

Fa 78 anys la Gestapo detenia Lluís Companys i l’extradia a Espanya. Ara, Alemanya deté Carles Puigdemont. Seria una bona ocasió perquè este país es rescabalés amb Catalunya. Ignasi de Loyola deia que en desolació és millor no fer mudança. Respirem fondo i mirem de no fer hipòtesis o conjectures. Moltes preguntes voletegen ara al nostre cap: que per què Puigdemont no es va quedar a Finlàndia; que per què va decidir anar en cotxe havent de travessar Alemanya i no ho va fer en un vaixell més directe a Bèlgica, i sobretot, sobretot, per què el Parlament no el va investir president en aquell malaurat ple ajornat del 30 de gener. Lo nostre legítim president està detingut per culpa d’una injustícia espanyola digna del millor dels feixismes. Ell es troba en esta situació perquè va escoltar la majoria del seu poble; ara mos toca a natros defensar-lo al màxim. No només per una qüestió de solidaritat, sinó també en defensa pròpia: si l’ataquen a ell, mos ataquen a tots. I això també val per a la resta d’exiliats i empresonats. Recordem Wajdi Mouawad: “Quan cau el món antic i el món nou encara no s’ha alçat, llavors sorgeix el temps dels monstres”. És temps de monstres, companys, però podem fer-los fora despertant-los del malson al qual s’han infiltrat. Construïm este nou món perquè els vells dimonis no hi tinguen cabuda. Si Alemanya té un deute amb Catalunya, Catalunya el té amb Puigdemont: reactivem la seua investidura i reafirmem que és lo nostre president, mai no ha dixat de ser-ho. Serà lo primer pas per a alliberar-lo. Front democràtic ampli? Sí, però que el llegir no mos face perdre l’escriure. Lo front més democràtic és la República. ¡Hasta enterrarlos en el mar!