Així com la pandèmia mos ha destarotat la percepció del temps i no recordem amb exactitud si fa dos o tres anys de les coses —com si mos haguessen robat estos darrers 24 mesos—, també l'adultesa mos difumina els estius fins a convertir-los en un d'únic i consecutiu, com si tots fossen lo mateix. Com si d'un sol traç, la vida hagués fet un esprint i ara anés costa avall. A la infantesa, la muntanya russa puja i va a espai, amb temps per a contemplar el paisatge. A la maduresa, tot fa baixada i vertigen i quan te'n vols adonar lo viatge comença a acabar-se.
Avui en dia, la vespra de Sant Joan llancem lo primer petard i abans no esclata ja mos trobem a la Diada. La metxa crema ràpid. Pim-pam. Allò que quan érem menuts era llarg, ara mos passa volant i no sabem si és que el temps va més ràpid que abans —gairebé a la mateixa velocitat que puja la temperatura del planeta— o si és que quan creixem los rellotges del món se posen d'acord per a fer-mos la punyeta i fer competicions de velocitat contra la nostra voluntat. Potser la Terra gira més ràpid, ves a saber.
Los estius d'infantesa eren eterns i vistos en perspectiva semblen tots lo mateix
Siga com vulga, l'estiu és lo temps dels esmorzars sense pressa, amb forquilla i gavinyet. Dels plans a última hora i de cert desori a casa, que l'ordre és cosa del fred i la rutina. És l'època de la fruita dolça i les bicicletes. De l'arena a la planta dels peus i les converses amb amics a la terrassa fins ben entrada la matinada. A l'estiu quan surt la lluna encara pot saludar el sol i entre tots dos generen la llum daurada dels mesos sense erra. És lo moment de concerts a l'aire lliure i excursions a la vora del mar. De platja i garbinades. Dels iaios a l'hort i banys interminables. Un gelat, un petó salat, una dutxa ben freda. Un cafè amb gel, lo caiac aparcat a la platja.
De xicotets, amb lo primer coet començava l'estiu. La revetlla marcava el calendari més que no pas la meteorologia i els astres. Acabar les classes i comprar uns cigronets (o unes cebetes) era tot un. En un d'aquells petits quioscos muntats per a l'ocasió tot era festa: un tro, una font i uns voladors, d'aquells que xiulaven. Tancàvem los llibres d'estudi i obríem la porta de la vida. Los estius d'infantesa eren eterns i vistos en perspectiva semblen tots un. Com si les altres estacions s'haguessen evaporat dins la memòria. Roba estesa que, tot i el sol, no s'acaba de descolorir mai del tot. Perquè tot, dins nostre, fa estiu.