Un modest és un cafè sol i curt. Un espresso o un ristretto, en boca dels italians. Els amics del capellà i intel·lectual Modest Prats i Domingo (1936-2014) en van compartir molts, tant a Roma, on s’enduia els seus amics a passar un dia quan es va estrenar el vol directe des de l’aeroport gironí, o al bar Neptú. No cal afegir-hi llet ni cap licor, perquè l’aroma del bon cafè és adequat. Amb ell tampoc calien suplements: una bona dosi de Modest era més que suficient per activar-te, fer-te pensar. Modest Prats era una liquadora intel·lectual, un autèntic monstre fet de cultura, fe i sentit de l’humor. Una tríada no sempre a disposició.

Avui fa dotze anys que va morir aquest defensor i protector de la llengua catalana, d’una manera de fer Església i d’un mode d’entendre la política, com a capacitat per fer coses i per ser útil. Era el 29 de març de 2014, el dia en què va morir el filòleg i capellà de la diòcesi de Girona, Modest Prats, i ens vam quedar empobrits de la seva paraula, de la qual n'era un orfebre curós i perseverant. 

Modest Prats és un d’aquells homes que es mereixen un bust, com el pare Miquel Batllori, i qui diu bust diu places, plaques o records. Gent que ha pensat aquesta terra, que ha edificat amb ramificacions clàssiques qui som, d’on venim. I que s’han preocupat seriosament d’on anem. La formació al Seminari, els estudis per universitats de prestigi europees i el coneixement profund de la literatura i la història, brodades amb el fil de la filosofia i la teologia, van ser les crosses perquè Modest Prats transités gairebé vuitanta anys entre nosaltres. Modest va viure sense pare (el van afusellar quan ell tenia tres mesos) i la figura de la mare va ser cabdal per a aquest sacerdot erudit i sorneguer, de posat de príncep renaixentista i de caràcter contundent. Modest Prats tenia autoritat, i s’estimava tant la nostra llengua catalana que patia per la seva extinció. 

Modest estava convençut que la llengua no és una relíquia: “Una llengua que no es faci servir en situacions normals, no sobreviu”

La seva formació com a filòleg i teòleg es va completar amb estudis a Roma (Universitat Pontifícia Lateranense) i París (Institut Catòlic de París). Podia recitar en llatí, i tenia una oratòria envejable. 

Modest Prats era un referent i, ara que no hi és, la seva veu retruny i ens orienta encara com un avís perenne. Modest estava convençut que la llengua no és una relíquia: “Una llengua que no es faci servir en situacions normals, no sobreviu”, va advertir. Li sabia greu que la gent no estimés la lectura, i es lamentava de la manca de consciència del català com a llengua minoritària i amenaçada fins al perill real de l’extinció. Celebrem l’existència de personatges com en Modest Prats, figures que la cultura catalana ha regalat al món. Llegirem avui el diari amb ell, i amb un modest. Un espresso curt. Intens. I bo.