En economia, i més específicament en teoria contractual, existeix el concepte de senyalització, que va introduir Michael Spence fa 45 anys. En síntesi, en mercats en què es produeix informació asimètrica, és a dir, on una de les parts contractants té més informació que l'altra, resulta efectiu emetre senyals a la part que en té menys, de manera que faci possible una transacció. L’economista indicat ho va aplicar al mercat de treball, i concretament al cas de l’empresari que ha de contractar una persona però en desconeix la seva idoneïtat i vàlua per al lloc que ha de cobrir. Una manera de salvar aquesta diferència d’informació és fer cas dels títols que acredita el candidat, de manera que assenyala o dona pistes més o menys fiables al voltant de la seva capacitat.

Dic més o menys fiables perquè la realitat sobre la vàlua del candidat al lloc de treball en qüestió l’empresari no la podrà saber fins que no porti un cert temps treballant. Això, donant per descomptat que el candidat no hagi mentit sobre els títols que acredita o bé que no els hagi aconseguit per vies irregulars.

La polèmica que s’ha viscut a Espanya fa algunes setmanes en relació als títols de destacats polítics il·lustra la problemàtica a la qual em refereixo, alhora que posa en relleu alguns aspectes rellevants que se’n deriven. La llista de persones implicades és extensa, però els casos de dos líders seran suficients. Un d’ells és el d’Albert Rivera, que al lloc web del seu partit deia que era doctorand a la UAB, i en realitat no ho era; també en un currículum divulgat per part del Cercle d’Economia hi resava que era doctor en Dret, i en realitat no ho era. Curiosament, una companya seva de partit a l’Ajuntament de Barcelona, Carina Mejías, es va trobar en una situació semblant, i tant en un cas com en l’altre les culpes se les va carregar el personal administratiu que rondava per allà: comet incorreccions terminològiques (sic) i fa errors a l’hora d’enviar informació (sic). No deixa de ser curiós que els errors sempre vagin en el sentit d’augmentar el pes dels títols en el currículum.

Curiosament, i aquesta és una paradoxa que no trobaríem en el món de l’empresa, ser mentider i corrupte no té cost en el món de la política

L’altre cas és el de Pablo Casado, sota sospita d’haver obtingut títols i més títols amb dubtes raonables sobre si realment l’home s’ho va treballar. L’hemeroteca va plena d’aquesta mena d’Einstein simultani del Dret, de l’Administració d’Empreses i del Dret autonòmic i local. I també dels dubtes sobre com els ha aconseguit, tal com es pot veure per internet amb entrades del tipus prebendes, regals, convalidacions, favoritismes, crèdits sense anar a classe, excel·lents poc versemblants, postgraus sense proves... En la pràctica només ell sap què hi ha de veritat i de mentida en un currículum tan brillant com el seu, però fa una mica de pudor.

Fa tota la pinta que tant Rivera com Casado pateixen una malaltia coneguda com a “titolitis”, o inflamació curricular dels títols que s’acrediten. Tant l’un com l’altre, en termes de senyalització, serien uns mentiders. Com que això és una eventualitat que pot passar en la vida quotidiana, l’empresari que citàvem que els volgués contractar faria bé de demanar proves fefaents de les seves titulacions. Si no les aportessin, la senyalització hauria estat falsa, una raó senzilla per no contractar-los, cosa que probablement ja no faria si sabés que es tracta de persones que, si cal, enganyen.

En democràcies com cal, els mentiders i corruptes que han estat descoberts dimiteixen i se’n van cap a casa avergonyits la resta dels seus dies

Ara bé, en el cas de Casado, hi hauria còmplices, que serien les institucions que li haurien posat fàcil l’obtenció de títols, de manera que, d’una banda, a la seva condició de mentider caldria afegir-li la de corrupte, pel fet d’acceptar lluir títols amb ombres d’irregularitat acadèmica; de l’altra també serien corruptes les persones de les universitats que es presten a fer aquest joc. Les conseqüències en termes de costos són nefastes: desprestigi del nom de les universitats afectades (la Rey Juan Carlos sembla que té un cum laude en la matèria), desprestigi general del seu professorat, pèrdua d’estudiants capaços, mercantilització dels títols... I, encara pitjor, queda estesa l’ombra del dubte sobre la credibilitat del conjunt del sistema universitari.

Curiosament, i aquesta és una paradoxa que no trobaríem en el món de l’empresa, ser mentider i corrupte no té cost en el món de la política, almenys a l’espanyola. Això, com a administrats, resulta decebedor. En democràcies com cal, els mentiders i corruptes que han estat descoberts dimiteixen i se’n van cap a casa avergonyits la resta dels seus dies. Aquí no. I si a més a més a més acrediten, com és cas de Rivera i Casado, un excel·lent sostingut en matèries que el lector coneix o fàcilment pot deduir, encara obtenen premi. Talment com si es tractés d’una senyalització inversa. Impensable en l’empresa i en les relacions entre les bones persones.