El passadís al qual faig referència en el títol d’aquest article no té res a veure amb els passadissos humanitaris que es negocien en la guerra que Rússia ha declarat a Ucraïna. Fa referència a un concepte ideat i analitzat per dos economistes americans, Acemoglu i Robinson, que el 2019 van publicar The Narrow Corridor (disponible en castellà), on analitzen la dinàmica dels sistemes polítics a nivell mundial. Demostren (i conclouen) que les democràcies plenes discorren per un passadís estret delimitat per l’acció de dues forces. Una d’elles és la societat i l’altre és l’Estat, aquest ens abstracte que ostenta el poder i que representa grups d’interès en un sentit ampli, els més visibles dels quals són els partits polítics, però on també hi hem de posar les elits econòmiques, militars, judicials, l’alt funcionariat, entre altres.

El passadís estret pel que discorren les democràcies al llarg del temps ve delimitat, doncs, per les posicions de domini de les dues forces indicades. Les pressions que exerceixen l'una i l'altra determinen la posició d’equilibri democràtic en cada moment, talment com un joc d’estirar la corda en què els rivals fan força. Quan un dels dos arrossega l’altre cap a la seva part, surt del passadís en què es produïa l'equilibri.

La meva creença que la democràcia, en ser un sistema associat a la llibertat individual i al progrés econòmic i social de les persones, s’acabaria imposant arreu, era naïf.

Rússia venia d’una època comunista en què l’Estat ho era tot, la societat aguantava resignada la dictadura de les elits i no hi havia cap mena de passadís. La caiguda de l’imperi soviètic va obrir les portes perquè Rússia assagés l’entrada al passadís estret. Però va ser un miratge. Ara ja fa anys que n’és fora i que el país està en mans dels designis d’unes elits polítiques i econòmiques que han recuperat vicis històrics. Com l’imperialisme.

La invasió d’Ucraïna i una guerra atroç, declarada unilateralment, és un esdeveniment que ha deixat glaçats els demòcrates. La cruesa, la destrucció, la cendra, la sang, l’exili de persones innocents, l’amenaça d’invasió d’altres països veïns, l’amenaça de conflicte nuclear de Putin ens han trencat els esquemes a aquells que pensàvem que l’imperialisme sobre terra cremada era cosa del passat. La meva creença que la democràcia, en ser un sistema associat a la llibertat individual i al progrés econòmic i social de les persones, s’acabaria imposant arreu, era naïf. Anem com els crancs i Rússia n’és un exponent clar. Però potser no tant.

Per sort, tan greu com és aquesta guerra i tot el que representa, tan immediata i contundent està essent la resposta de les democràcies del món més desenvolupat i democràtic, que no han entrat en guerra militar amb Rússia però que li ha declarat la guerra en tots els altres fronts possibles. N’hi ha de testimonials, potser una mica simbòlics, però fan una mica de mal, com ara l’exclusió generalitzada de tota competició esportiva internacional.

Però n’hi ha de més pràctics que encara en fan més i que poden situar Rússia al llindar de l’abisme real: són els econòmics i financers. Han deixat pràcticament bloquejat el país en la seva vessant de relacions de mercat amb la resta del món. Les mesures són prou conegudes i cada dia se n’hi afegeixen de noves, la d’ahir la prohibició americana i britànica de comprar petroli i gas a Rússia, dos pilars fonamentals de la seva economia. Si s’hi afegís la UE, cosa gens fàcil per la dependència energètica, podria ser l’escac i mat.

El món és un clam enfront de la invasió i la guerra. Fins i tot un país històricament neutral com Suïssa ha declarat el seu boicot a Rússia. A la reacció política s’hi han afegit de manera decidida i significativa actors nous en conflictes d’aquest tipus: grans empreses líders mundials que comptaven amb àmplies implantacions productives o comercials a Rússia. En fugen com qui fuig de la pesta o bé hi suspenen les activitats: Microsoft, Google, Apple, Inditex, H&M, Starbucks, McDonald’s, Coca-Cola, Pepsi, Visa, Mastercard, Nike, Adidas, Volkswagen, BMW, General Motors, Renault, Boeing i Airbus, ExxonMobil, Shell, BP, Maresk Line, Disney, Sony, Universal, Paramount, entre moltíssimes altres.

El descontentament que es produirà derivat de l’empobriment agafa a una població molt acostumada a aguantar, no només les dictadures, sinó també l’escassetat de tot.

L’economia russa té mala peça al teler, s’albira una fallida. Li quedaran els minerals, el petroli i el gas, d’això en seguirà tenint molt, i encara més si no el pot vendre fora. Desconeixem què farà caure del cavall internament a Putin (si el fa caure). Hi ha tres candidats. Uns dels principals és la gran oligarquia, que amb les seves fortunes fora de Rússia congelades no són tan rics com es pensaven per culpa de Putin, i a més, tothom els mira malament. Els altres són els empresaris russos, que estan abocats a l’autarquia i a l’empobriment. Els tercers són la contestació social interna. Però això és una mica més difícil per dos motius: el primer, perquè la repressió de l’Estat és implacable; el segon, perquè el descontentament que es produirà derivat de l’empobriment (alta inflació, desabastiment de productes i serveis, aïllament de la resta del món, etcètera...) agafa a una població molt acostumada a aguantar, no només les dictadures, sinó també l’escassetat de tot.